Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell). Llicenciada en Filologia Clàssica, va exercir la docència en diversos instituts. Es va donar a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores va publicar diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora va publicar també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que va obtenir diverses distincions de la crítica. L'any 1973 va ser cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, va participar en política i en moviments cívics com el feminista. Va ser molt valenta amb el seu descobriment de l'homosexualitat, encara que sembli aquest un tema anècdotic i de tafaneria avui encara hi ha força famosos i famoses que no gosen admetre el que tothom sap, fet aquest que perjudica molt la normalització del tema.
Malauradament, vam perdre molt aviat la veu de Marçal, un cas semblant al que va passar, en la prosa, amb Montserrat Roig. Crec que la literatura catalana, si elles fossin vives, seria tota una altra cosa. O potser no. De fet, molts dels poetes d'aquells memorables Llibres del Mall, ben editats, magnífics i bells volums, avui escriuen poc o gens i s'han dedicat a d'altres coses, encara que estiguin, de prop o de lluny, relacionats amb la literatura. Sobre aquell grup de poetes ardits que havien de fer història i substituir la tradició caduca, (es va arribar fins i tot a ironitzar amb allò de les Flors del Mall), sorgeixen de tant en tant nous joves amb empenta que de forma suposadament imparable volen fer història literària i s'acaben diluint en la vida real i les seves servituds. De tots els d'aleshores, segons el meu parer subjectiu, sura avui tan sols, amb llum pròpia, Marçal. La vida va ser excessivament breu per a aquesta autora i sempre la recordarem jove, no tindrem, com en d'altres casos, les imatges de joventut i les de vellesa, l'expressió de l'entusiasme arrauxat comparada amb la seriositat irònica i múrria que donen els anys i l'experiència. Recordo que el primer llibre d'ella me'l va regalar el meu marit, fa molts anys; l'havia fullejat per atzar, no coneixia l'autora i li va semblar que m'agradaria perquè els poemes no eren estranys sinó que fins i tot, molts rimaven. Rimar havia esdevingut un pecat i encara ho és, en segons quins àmbits de poètica dogmàtica. No sento, ho admeto, cap entusiasme per la seva novel·la, em vaig avorrir d'allò més amb ella, malgrat els premis i tot això, però com a poetessa que neix i es fa em sembla, encara immensa, genial i propera. Morir jove també mitifica, de forma inevitable, i crec que Marçal ha patit aquesta incondicionalitat amb la qual es lloen els morts, cosa que potser no seria del seu gust.
Bruixa de dol
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada