dijous, 24 de novembre de 2016

CONCHA MÉNDEZ I LES DONES DEL 27


Resultat d'imatges de Concha Méndez



Avui dedico l'entrada a una poeta castellana, Concha Méndez, una de les figures femenines de la generació del 27 que ha quedat mig oblidada o relegada a un segon terme. Fins i tot els autors masculins, amics seus, las van menystenir i no acostumaven a mencionar-les gaire. Concha Méndez ha estat recuperada en un projecte molt interessant, Las Sinsombrero, que ha generat documental televisiu i llibre. Méndez va morir l'any 1986, el 7 de desembre, aviat farà trenta anys i crec que paga la pena reivindicarla a fons.



Concha Méndez va néixer a Madrid el 1898, un any clau en la història de l'estat espanyol. Pertanyia a una familia benestant i va rebre una bona educació, en una escola francesa. Va destacar en diferents esports, fins i tot va guanyar campionats de natació. L'any 1919 va conèixer Luis Buñuel, amb qui va festejar durant cinc anys. El cineasta, força misògin, no en parlava mai, d'aquella relació. En aquella època va contactar amb molta gent de la seva generació, Maruja Mallo, Luis Cernuda, García Lorca... Animada pels amics publica la seva primera obra, Inquietudes (1926) i uns anys després Surtidor i Canciones de mar i tierra.
Resultat d'imatges de Concha Méndez libros
Dona de caràcter fort i amb idees pròpies, ja de molt jove s'independitza de la família, viatja a Londres, a Montevideo, a Buenos Aires, i continua escrivint poemes. A l'Argentina contacta amb l'escriptor i crític Guillermo de la Torre i publica un poema setmana al diari La Nación. Fa amistat amb l'escriptora i periodista Consuelo Berges, amb qui coincideix en idees i estil de vida. En retornar a Espanya coneix, a través de Garcia Lorca, el poeta Manuel Altolaguirre, l'any 1931, i es casen un any després. En el seu casament fan de testimonis Lorca, Juan Ramón Jiménez, Jorge Guillén i Luis Cernuda. Concha inicia una etapa de gran activitat, continua publicant poesia i participant en activitats culturals diverses. Vuen uns anys a Londres. L'any 1933 perd el seu primer fill i l'any 1935 té la seva filla, Paloma. Amb el seu marit difonen la poesia de la Generació del 27, fent diferents edicions i publicant revistes diverses.
Resultat d'imatges de Concha Méndez
De retorn a Espanya es troben amb la inestabilitat que va precedir la Guerra Civil i prenen partit per la República, això fa que es vegin obligats a fugir. Concha marxa amb la seva filla, Paloma, i el seu marit es queda per lluitar a favor de la República. Concha viurà a Anglaterra, Bèlgica i França i finalment es retrobaran a Barcelona. Però el final de la guerra els obligarà de nou a exiliarse, primer a París, on contacten amb Paul Éluard, i més endavant a L'Havana, on residiran fins el 1943 i on contactaran amb d'altres intel·lectuals republicans.
Resultat d'imatges de Concha Méndez libros
El 1944 es traslladen a Mèxic. Altolaguirre abandona Concha per una cubana, amb la qual morirà anys després, en un accident de trànsit, el 1959, en tornar del festival de cinema de Sant Sebastià. Concha, malgrat les circumstàncies, continua en actiu i publicant. Malgrat la separació la relació entre la parella va ser sempre cordial. No va tornar mai a Espanya tot i que va fer un viatge a Madrid el 1966. Va morir a Mèxic, el 7 de desembre de 1986. L'any 1991 es va publicar el llibre Memorias habladas, memorias armadas, que recollia converses gravades per la seva neta Paloma Ulacia Altolaguirre.


Resultat d'imatges de Memorias habladas memorias armadas

Alguns poemes:


Alameda

Alameda:
guarda bien
mis siete años primeros.

Y los siete 
posteriores.

Y el carrusel luminoso
de mis primeros amores.

Alameda;
que yo volveré algún día
a recoger los mejores
¿sueños? de la infancia mía.


Los brazos que te han llevado...


Los brazos que te han llevado,
no te dejan escapar
para volver a mi lado.

Nos separa un ancho mar
de difíciles tormentas,
y náufrago has de llegar,
si es que vuelves a mi puerta,
para quererte salvar.

Brazos que te sujetaron
para alejarte de mí,
¡a mí sí que me salvaron!...

Cuando ya no sepa de ti
¡qué bien estaré en la vida!, 
cuando ya no sepa de ti. 

Cuando no vuelvas a verme
y mis horas sean mías
y yo vuelva a ser quien era
lejos de tu compañía: 

Cuando no te vean mis ojos,
¡qué bien me sabrá la vida!

No faltará quien se alegre...
Unos, porque no me quieran,
y alguna porque me quiere...

Tan sola no me has dejado,
que estoy conmigo y me basta
-igual que siempre lo he estado...


Todo, menos venir para acabarse...

Todo, menos venir para acabarse.
Mejor rayo de luz que nunca cesa;
o gota de agua que se sube al cielo
y se devuelve al mar en las tormentas.

O ser aire que corra los espacios
en forma de huracán, o brisa fresca.
¡Todo, menos venir para acabarse,
como se acaba, al fin, nuestra existencia!

Podeu trobar més poemes de Concha Méndez a la imprescindible web A media voz i a Poemas del alma.

dilluns, 7 de novembre de 2016

ROSA GALCERÁN, DIBUIXANT, PINTORA, POETA...

Resultat d'imatges de Rosa Galceran
Rosa Galceran i Vilanova (Barcelona, 1917-2015) va ser una famosa dibuixant i publicista, però potser és menys coneguda la seva tasca poètica. L'any 1942 va començar a fer il·lustracions per a la revista Mis Chicas.  Més endavant va treballar per l'editorial Cisne i per la Toray, on va ser una de les principals dibuixants de la revista femenina Azucena, que va obtenir una gran popularitat. L'any 1950 se n'editaven sis-cents mil exemplars setmanals i durant gairebé vint anys va ser el còmic per a nenes més llegit de l'estat espanyol. 
Resultat d'imatges de Rosa Galceran
Va il·lustrar llibres emblemàtics, com ara Cuentos de l'abuelita i va col·laborar en la pel·lícula Garbancito de la Mancha, la primera d'animació feta a Europa. Moltes dones grans d'avui vam créixer amb els seus dibuixos. Galceran també va ser pintora i poeta i va formar part del grup literari Poesia Viva i del Seminari d'Investigació poètica.

Malauradament plana un cert menyspreu, encara, malgrat els reconeixements rebuts per moltes dibuixants de comics femenins, pel damunt d'aquelles publicacions, ben al contrari de com es recorda els tebeos per a nens, mitificats i que han comptat amb reedicions en facsímil en molts casos. Tot i que en aquest blog volem incidir sobre tot en la tasca poètica de Rosa Galceran no es pot defugir la reivindicació de la seva tasca artística.


Resultat d'imatges de Rosa Galceran
Podeu saber moltes més coses sobre aquesta gran artista i gran persona aquí:

http://nasdelalluna.blogspot.com.es/2013/11/rosa-galceran-patro-de-bondat.html





Comiat
(Rosa Galceran va escriure aquest sonet per al seu fill Jordi, quan aquest
va marxar a treballar a Alemanya. Publicat en el llibre "Fira de tardor")



Els adéus em fan mal... No t'allunyis de mi!
El teu bes amical és com un rajolí,
nèctar dolç de sabors amb esclats de claror,
diamant de fulgors dins la meva foscor.

Van passant anys i anys i s'escola la vida.
És ben plena d'afanys i, sovint, sens sortida
per allò que ens viu dins: els tresors més ocults
en els íntims jardins, i els records insepults.

Ha arribat el moment de la teva partença
i em mossega, silent, la més aspra sofrença.
Em fa por que el teu fat de mil urpes de foc
em declari, cruel, una guerra d'enlloc.

Deixaràs el caliu que la llar féu feliç
per volar al teu estiu... I glaçar-me el somrís
!

dijous, 13 d’octubre de 2016

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ

Resultat d'imatges de Agnes Armengol poemes

Qui aquests dies s'arribi al MNAC a veure l'exposició sobre la pintora Lluïsa Vidal trobarà, entre els quadres i dibuixos exposats, el rostre d'Agnès Armengol i Altayó, també coneguda com a Agnès Armengol de Badia, ja que durant molt de temps va ser habitual mencionar d'aquesta manera el cognom del marit. Agnès Armengol va néixer a Sabadell, l'any 1852, i va morir a la mateixa ciutat el 1934.  Va ser escriptora, pianista i això que avui en diem promotora cultural.

Pertanyia a una família de fabricants tèxtils, va estudiar a les Escolàpies de Sabadell, a Barcelona i Castres (França). Des de petita va començar a escriure poesies. Va publicar ben aviat poemes en diferents revistes, així com escrits en defensa de la cultura catalana. És l'autora d'un Cant a la senyera que no cal confondre amb el de Joan Maragall. És l'himne de l'Orfeó de Sabadell. Va contribuir a recuperar tradicions, com ara la Dansa de Castellterçol.

Era bona pianista i va compondre algunes peces. També va dedicar part de la seva vida a les obres benèfiques. Va morir amb vuitanta-dos anys i el seu enterrament va constituir, a la seva ciutat, una important manifestació de dol popular.

Un carrer i una escola de Sabadell porten el seu nom. Tot i que per la xarxa es poden trobar referències sobre ella resulta molt més difícil accedir als seus poemes, aquest és, malauradament, un fet habitual al nostre país. Les seves publicacions s'han de repescar en biblioteques molt especialitzades o en llibreries de segona mà, amb fons importants. He trobat un llibre escanejat, Els dies clars, i gràcies a aquesta troballa penjo el primer poema del volum.

Agnès Armengol forma part de tot un grup de dones de la seva època, benestats i il·lustrades, que van incidir en la cultura i en la societat a la mida de les seves possibilitats, van tenir un gran interès en la promoció de la dona, es van relacionar entre elles i les quals, com a grup i en profunditat, encara no han estat estudiades a fons. Pot ser que la seva poesia ens sembli avui ingènua o excessivament tradicional, però una lectura a fons potser ens depararia algunes sorpreses. 







Publicacions:

1912. Redempció. Il·lustració Catalana. Col·lecció Feminals.
1925. Sabadellenques i altres poesies. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 3.
1925. Redempció. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 4.
1926. Els dies clars. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 7.
1926. Rosari antic. Tradicions i records. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 10.

Poemes presentants als Jocs Florals de Barcelona[6]
1893. Montanyana. 2n accèssit a la Flor Natural.[7]
1919. Al Montserrat.
1919. Na Marió.
1926. San Josep.
1927. La bona masovera.
1927. La nit i la diada de San Joan.

dimecres, 28 de setembre de 2016

SÍLVIA ROMERO I OLEA

Resultat d'imatges de SILVIA ROMERO I OLEA



En d'altres ocasions he mencionat l'obra i les publicacions de la Sílvia Romero però ara la puc incloure en la nòmina de poetes, acaba de publicar el seu primer llibre en aquest gènere que probablement no serà el darrer. El llibre ve avalat pel premi Badenes Dalmau. És possible que el nom d'aquest poeta no digui res, avui, a molta gent, però va ser un autor de la Renaixença valenciana, company i amic de Teodor Llorente. El premi l'atorga l'ajuntament d'Alberic, a la Ribera Alta, petita pàtria del poeta, ja fa més de quaranta anys que es lliura aquest guardó.


Dades biogràfiques (origen: portal de l'autora)


Sílvia Romero i Olea neix a Barcelona el 1962, i es llicencia en Filologia Catalana a la universitat d’aquesta mateixa ciutat. S’inicia en el món de l’escriptura amb la creació de contes infantils, alguns d’ells publicats a la revista Tretzevents.

Posteriorment treballa el relat breu, gènere amb el qual obté diversos guardons literaris, dels quals cal destacar el “III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu” (2006) amb el recull de contes titulat Verbes.

En poesia col·labora amb la Fundació Akwaba per tal de denunciar la situació dels nens i nenes soldats arreu del món mitjançant el llibre Jocs de guerra. Cosa d’infants, escrit amb coautoria amb Alícia Gili. Anys després, el 2015, tornarà a la poesia amb el recull ABCdari poètic, guanyador del "Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia", dins el 43è certamen dels Premis d'Alberic (publicat per Perifèric el juny de 2016).

Però és en el camp de la novel·lística on s’hi troba més a gust, i fruit de la seva dedicació són les obres Amor a sang freda, finalista del “II Premi Sèrie Negra de Novel·la” (2002); Ànima mesquina, guanyadora del “XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó” (2004); Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres, guanyadora del “5è Premi Lleida per a Projecte de Novel·la” (2006) i finalista del "I Premi Ictineu" (2009), escrit amb coautoria amb Alícia Gili; Júlia M., guanyadora del “IV Premi Ramon Roca Boncompte” (2008); i El camí del Bandama Vermell, guanyadora del "Premi Columna Jove 2010", escrit amb coautoria amb Alícia Gili. Recentment ha estat guardonada amb el "XVè Premi El Lector de l'Odissea" amb la novel·la Lladres d'històries, publicada per Proa el març de 2014 sota el títol El plagi.

També ha conreat el gènere dramàtic, i una mostra d'aquest el trobem en l'obra publicada el 2012 Verí, finalista del "8è Concurs Literari Vila de Gràcia. Textos Teatrals" (2010)

En l’actualitat treballa com a conductora de Clubs de Lectura: club "La Crisàlide", a la biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú (des de 2008), club "Tardes literàries", a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes (des de 2008), club "Celler de lletres", a la biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d'Anoia (des de 2012). També ha conduït el "Club de lectura d'adults" de l'Ajuntament de Canyelles durant el curs 2010-2011, i participa activament en el col·lectiu "Psicoanàlisi i literatura" des de 2005.

Des de gener de 2009 s'ha encarregat del bloc de crítica literària Caducitat immediata, malauradament desactivat a causa de la crisi econòmica, que també repercuteix i sacseja la nostra cultura. Amb tot, al cap d'uns anys, recupera el nom del blog (Caducitat immediata) i inaugura una secció amb aquests continguts dins la revista digital Lo Càntich.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l'Associació de Relataires en Català(ARC), associació de la qual ha estat Presidenta des de juny de 2010 fins octubre de 2012. Des de setembre de 2013 col·labora en el programa setmanal de cultura Tirant de llibres, a Ràdio 7 Sant Celoni, i posteriorment i dins d'aquesta mateixa emissora, entra a col·laborar en el programa infantil Contes per somiar (col·laboracions mensuals).

També ha estat Directora de Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura) durant l'any 2012, i en l'actualitat hi col·labora amb la secció "Xarxa literària" (des de gener de 2013), "La veu del traductor" (des de gener de 2014), i "Caducitat immediata" (des de juny de 2015).

El gener de 2014 i conjuntament amb Olga Sanfeliu i M. Jesús Royo funda la Revista de creació literària Inèdits. I un parell d'anys més tard, el juny de 2016, inaugura el programa cultural online "Tast de lletres", una idea original de Toni Arencón Arias i Sílvia Romero i Olea, que s'emet des del Canal ARC-Tv.


Petit tast de poemes

El llibre, original, divers i inspirat, segueix la ruta de l'abecedari, en homenatge a l'autora copio els poemes relacionats amb les seves inicials, S i R.


S'ha clos un món
amb la tortura exsangüe
del silenci atroç.

S'ha ofegat un cosmos
on les aus ancoraven,
rere núvols malaltissos
de pol·lució.

Ells han respirat l'aire fràgil,
esventrat de perfums,
sense cercar mes oratge
que el cant dels difunts.

S'ha clos un món.
No hi ha vencedor.
No hi ha perdedor.





Ressecant el cos, el plugim
em destil·la els antics anhels
que remouen velles engrunes
de passió mort i oblidada.


Sadollada de perles d'aigua
desconeguts ulls invisibles
inspiro l'ardor de calitja
enfebrada de lascívia.

I confosa, m'allunyo
amb el pas decantat
vers un món irreal
on res no viu
res no alena.
On potser
conegui
la mort.






dimarts, 23 d’agost de 2016

NARCISA OLIVER, POEMES, HAVANERES I ACTIVISME CULTURAL


Ahir vaig assistir a una cantada d'Havaneres a càrrec del grup Les Veus de Reus. Van mencionar Narcisa Oliver i vaig pensar que havia de dedicar-li una entrada en aquest blog. No he trobat textos de poemes seus per la xarxa, llevat de les lletres d'havaneres que la van fer popular. Oliver va néixer el mateix any que jo i va morir molt jove.

A Palafrugell ha estat recordada i homenatjada i se li ha dedicat una plaça. Malauradament no sempre aquests activistes culturals i poetes locals transcendeixen més enllà de la seva petita pàtria tot i que en aquest cas algunes de les seves lletres siguin compartides per molta gent.

Crec que, en general, en tot recital de cançó, del gènere que sigui, caldria precisar el nom del músic i el lletrista, el mateix quan aquestes cançons es pengen a la xarxa.




Tamariu

Lletra: Narcisa Oliver
Música: Josep Bastons


De l'horitzó la ratlla ben traçada,
ja la teranyina daurada pel sol romp,
que en terra és fosc, que encara és matinada,
però a les Coves d'en Gispert ja hi neix el sol.

Va a poc a poc, avança carregada,
les gavines la segueixen amb gran vol,
la mar està molt quieta i és gelada,
l'aire marí ens promet un dia bo.

A la platja l'he vist arribar
i al silenci del matí d'estiu
he sentit els mariners cantar
una havanera a Tamariu.

Tornada

Quan neix el sol a Tamariu
de l'Iris va prenent els colors,
la gavina deixa són niu
i la mimosa obre ses flors.

La mar les roques va besant,
el cor somnia un cant joliu,
és aquell cant que surt del mar:
que n'ets de bella Tamariu!



Copio l'entrada que se li dedica a Viquipèdia, ja que m'ha semblat molt completa:

Narcisa Oliver i Deulofeu (Palafrugell, 1948 - 1995) fou una poetessa i activista cultural palafrugellenca, de gran activitat cultural. Col·laborava en tot tipus d'actes, formava part de la Coral Mestre Sirés, i participava en reunions literàries. L'Ajuntament de Palafrugell va publicar una selecció dels seus poemes, Steropé, l'abril de 1987 amb pròleg de Josep Martí i Clarà "Bepes". D'aquest llibre hi ha hagut dues edicions més. La segona el setembre de 1987 i la tercera el març de 2002. Aquesta darrera edició porta un pròleg de Félix Pérez Diz, director de la Coral Mestre Sirés, de la qual la Narcisa va formar part durant molt anys. 

La vila de Palafrugell l'ha recordada en multitud d'actes i homenatges, com per exemple el realitzat el novembre de 1999 al Teatre Municipal de Palafrugell, durant el qual es va col·locar a la sala d'actes del Teatre un quadre dedicat a Narcisa Oliver, realitzat per Modest Cuixart. L'1 d'octubre de 2010, també al Teatre Municipal de Palafrugell va tenir lloc un recital poètic i musical amb lectura de les seves poesies. La coral Mestre Sirés i el Duet Arjau varen interpretar cançons musicades a partir de les seves lletres. Algunes composicions s'han fet molt populars gràcies a l'adaptació musical com a havaneres, com Mariner de terra endins i Tamariu. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.


dimecres, 6 de juliol de 2016

GIOCONDA BELLI


Gioconda Belli (Managua, 1948) és una poeta, novel·lista i activista politica de Nicaragua.

Castillos de Arena 
Por que no me dijiste que estabas construyendo
ese castillo de arena?

Hubiera sido tan hermoso
poder entrar por su pequeña puerta,
recorrer sus salados corredores,
esperarte en los cuadros de conchas,
hablándote desde el balcón
con la boca llena de espuma blanca y transparente
como mis palabras,
esas palabras livianas que te digo,
que no tienen mas que el peso
del aire entre mis dientes.
Es tan hermoso contemplar el mar.

Hubiera sido tan hermoso el mar
desde nuestro castillo de arena,
relamiendo el tiempo
con la ternura
honda y profunda del agua,
divagando sobre las historias que nos contaban
cuando, niños, éramos un solo poro
abierto a la naturaleza.

Ahora el agua se ha llevado tu castillo de arena
en la marea alta.

Se ha llevado las torres,
los fosos,
la puertecita por donde hubiéramos pasado
en la marea baja,
cuando la realidad esta lejos
y hay castillos de arena
sobre la playa... 

Sencillos Deseos 
Hoy quisiera tus dedos escribiéndome historias en el pelo
y quisiera besos en la espalda
acurrucos
que me dijeras las mas grandes verdades
o las mas grandes mentiras
que me dijeras por ejemplo
que soy la mujer mas linda del mundo
que me querés mucho
cosas así
tan sencillas
tan repetidas,
que me delinearas el rostro
y me quedaras viendo a los ojos
como si tu vida entera dependiera de que los míos sonrieran
alborotando todas las gaviotas en la espuma.
Cosas quiero como que andes mi cuerpo
camino arbolado y oloroso,
que seas la primera lluvia del invierno
dejándote caer despacio
y luego en aguacero.
Cosas quiero como una gran ola de ternura
deshaciéndome
un ruido de caracol
un cardumen de peces en la boca
algo de eso
frágil y desnudo
como una flor a punto de entregarse a la primera luz de la mañana
o simplemente una semilla, un árbol
un poco de hierba
una caricia que me haga olvidar
el paso del tiempo
la guerra
los peligros de la muerte. 

dilluns, 23 de maig de 2016

MONTSERRAT ALOY I ROCA



MONTSERRAT ALOY I ROCA (Tàrrega, 1967) es llicencià en Filologia Anglesa a la Universitat de Lleida, el 1990. Viu a l'Urgell, comarca on troba la matèria primera per crear els seus poemes. Reconeix influències d'altres comarques, especialment la Noguera, la Selva i la Conca de Barberà. Ha col·laborat en revistes i publicacions locals, com Culturàlia, Xercavins, Nova Tàrrega i Transparències. Conrea altres gèneres literaris, com el relat curt, el teatre i l'article d'opinió. Ha publicat el llibre de poemes Gàbies de vidre i pols (Natan creació, 2002), amb il·lustracions de Glòria Coma. És coneguda a les xarxes pel seu blog Cantireta, que ella defineix a la capçalera com: Bloc segarrenco-urgellenc i poètic, eròtico-irònico-literari-musical, ple de fang, que marca un abans i un després en la vostra percepció dels blocs en català. 



ALGUNS POEMES:


PARAULOTES

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressò del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo volent escriure poemes.



FEM RAFTING AL LLIT

De nou en nou i sense saber-ne,
llisquem sobre pedres rodones
i fem-nos petons
a frec de rem, per sobre l'escuma,
com si en els ponts per on passarem
a sota hi haguessin marors senceres.
Parapents i barrancs, i sobretot cordes,
que ens lliguin a tot, i tot ens sigui igual
sense vent i sense llum, com prehistòrics.
Deixem-nos d'armilles, passem pels corrents
i per les escletxes més amples, i llencem-nos
de cap a les corbes més nues.
Ràfting al llit. D'1 a 2.


PRINCIPI DE COTXE

Rovellons en eixos
quasi equilibrats,
a la cuina es flaira el centre
de la casa en pinassa,
parlen els homes i els nens.


LES AVELLANES

El món comença al claustre,
amb la tortuga que jo ensinistrava
a ser pacient i a menjar herba.

Sembla que el meu jo té
un punt concèntric i sens fi,
on tot es fa significat i paraula.

I si necessito més ulls que ara
per a entendre que Déu existeix,
és per la religió de la bellesa.

Només sé pelegrinar a la fe.
I encara que hi torni,
tindré rosers punxant-me.

El sol surt al cementiri
i es pon a l'altar major.