dijous, 11 de maig de 2017

OLGA XIRINACS, 81 ANIVERSARI

Resultat d'imatges de OLGA XIRINACS

Avui, dia de Sant Ponç, l'escriptora Olga Xirinacs fa 81 anys. Si voleu sumar-vos a l'homenatge que hem endegat des d'algun blog podeu publicar poemes, textos o referències diverses a la seva obra en els vostres espais. També ho podeu fer a instagran i twitter amb el hashtag 
#OlgaXirinacs81aniversari

Per motius diversos, Olga Xirinacs era coneguda més aviat com a prosista, però la seva obra és diversa i d'un gruix important. En els darrers anys s'està redescobrint la seva poesia, excel·lent. Tot i que des d'aquest blog n'hem parlat més d'una vegada, avui hi tornem.

De lluny estant, en terra forastera,
penso els vespres de casa vora teu
i el sentit de les portes obertes.
Les ombres, a ciutat, són riques
del color del teu cos, que ara enyoro.
Tu i jo hem nascut alà per la paraula:
algú va dir ¡Que sigui!, i vam ser,
cada pedra cenyint la corona d'un regne,
cada respir, cada batec, alhora,
l'únic pas d'una dona dins teu,
tu i jo encarades, avingudes
fins al capvespre inexorable.
El teu front es repenja als meus llavis
mentre escric, mentre et penso,
tu esperant -a la tarda profunda
quan les veus reverdeixen amb l'heura i t'abracen-
el meu retorn, sense tancar la porta.

Olga Xirinacs, La muralla, Columna, 1992


divendres, 13 de gener de 2017

RAMONA VIA, LLEVADORA D'INFANTS I DE PARAULES



Resultat d'imatges de Ramona Via

Ramona Via i Pros va néixer a  Vilafranca del Penedés, l'any 1922, i va morir a Girona el 28 de febrer de 1992. Va ser escriptora i llevadora. L'any 1925 es va traslladar, amb la seva família, al Prat de Llobregat, població que l'ha recordat en moltes ocasions.  Va començar a escriure de molt joveneta, gairebé d'amagat. 
Resultat d'imatges de Ramona Via Nit de Reis
Als catorze anys la família l'envia a casa d'uns oncles, a Les Cabanyes (Alt Penedès). En començar la guerra es troba estudiant a l'institut de Vilafranca. L'any 1938 el Molí d'en Rovira es va convertir en hospital de sang per als soldats que arribaven del front i les estudiants com ella va rebre un curs accelerat per poder atendre els ferits. Va estudiar per infermera i més endavant, per a llevadora. 

En aquella època va començar a escriure un dels seus llibres més llegits i populars, Nit de Reis (Diari d'una infermera de 14 anys), un dietari autobiogràfic que va del setembre de 1938 al juny de 1939 i que va ser publicat  l'any 1966 pel Club dels Novel·listes i que ha conegut diferents reedicions.

Es va casar amb Lluís Martínez i va tenir dos fills, Lluís i Maria Teresa. Va exercir de llevadora i de professora de català (i de mestressa de casa). Ramona Via va ser la primera professora de català al Prat, bàsicament a immigrants pertanyents a l'aleshores incipient Cooperativa obrera de viviendas.  També va ser col·laboradora habitual en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals com Vida Nova, Prat, El Pont, Cavall Fort, En Patufet, Serra d'Or, el Periòdic Delta del Prat de Llobregat o la revista Casal de Vilafranca.
Resultat d'imatges de Ramona Via
L'any 1972 la col·lecció El Pi de les Tres Branques" de Club Editor, que també dirigia Joan Sales, va publicar Com neixen els catalans, una obra que recull l'experiència de Ramona Via com a llevadora al Prat des de l'any que assisteix al primer part, el 1945, fins al 1972. L'any 1974 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, a Perpinyà. Va ser guardonada com a Mestra en Gai Saber.

Ramona Via va morir el 28 de febrer de 1992 als 69 anys a l'Hospital de Girona. Posteriorment, l'any 1994 se la va anomenar Filla Adoptiva del Prat de Llobregat a títol pòstum. Un dels Centres d'Atenció Primària del Prat de Llobregat porta el seu nom. Igualment, el mateix any, l'Ajuntament de Vilafranca li va dedicar una plaça, per haver-hi nascut i per l'estreta relació amb la seva premsa i vida social.



Estimada vinya


"Fa ja molts anys que en l'aspre, antic solar,
els meus avantpassats van plantar vina
o la van replantar: la fil·loxera
els havia delmat vinyes antigues
que havien heretat dels seus besavis.
Per més que a Sant Miquel amb fe invocaren
se'ls van morir garnatxes, malvasies,
trobats i picapolls i macabeus...
Molts vinyaters van emigrar a Amèrica.
Si alguns un cop allí van establir-s'hi,
d'altres en van tornar amb esperances:
on duien porta-empelts, peus per nous ceps.
Les vinyes noves ja resistirien
el piral, que devora els tendres brots;
la fil·loxera, que omple de rodales
-senyal de mort-, els pàmpols i els raïms
fins que resten podrits arran de verga.
Vencerien, potser, el mal del míldiu,
malura que els verds pàmpols torna grocs
i cobreix amb pelussa roja i grisa
tots els raïms quan dura el temps d'eixut...

No va ser pas senzill, plantar els peus
de ceps americans, que la política
de l'estat espanyol
ho prohibí sense saber el que es feia
per no donar suport als rabassaire.
Sort que ells, ben disposats
a tornar a tenir vinyes
es van dreçar d'enllà del Penedès
i tot emprenent junts la gran revolta
varen guanyar la lluita per la terra.
Des de llavors, la vinya que esporguen
ha estat un cop només rabassa morta,
rabassa de pa i vi...
Després... Jo no ho sabré. Ho sabràs tu."

Això em va dir el meu oncle un clar matí,
mentre esporgàvem junts la vinya vella,
la vinya dels ceps alts, aquells frondosos
de vora l'alzinar;
aquells ceps grans que fan raïms espessos
i tenen unes soques tan torçudes
pel vent que bufa com de tramuntana.
I després va afegir, alçant la veu:
"Com bufa, el vent de dalt! En diu la gent
que si bufa ben fort fa els vins més dolços
i molt més bons, més secs al paladar,
vins de color de sang, vins que noes piquen,
vins de raims de pell vidre-glaçada
que omplenen de riquesa i d'alegria.
(Perquè dins del celler van omplir l'arca
capaç de mantenir forta la hisenda.)"

Si va dir-me res més no me'n recordo. 
Però fa un dia clar. Miro la vinya
i me n'arriba l'alenada fresca
del temps de l'esporgar... Els pàmpols ballen
que el vent que ve de dalt encara bufa.

                   I l'esdevenidor, més que l'ahir,
ja m'augura nostàlgies.


diumenge, 1 de gener de 2017

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES


Resultat d'imatges de ala colonia hidraulica


A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES
Sílvia Romero i Olea
XXIV Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, 2016
Pagès editors, Lleida, 2016



Amb aquest llibre de narracions Sílvia Romero fa un pas més a l’hora d’amplificar el ventall dels gèneres que conformen el seu corpus literari. Fa poc temps comentàvem aquí el seu primer llibre de poemes, guardonat amb un altre premi, i ara ens endinsa, a través del conte breu, en un món inquietant, en el qual la mort hi és sempre present, ni que sigui contemplada amb una irònica distància. Romero ha fet un camí invers, en part, al que fan molts autors, que s’inicien en el camp de la poesia i la narració breu per intentar fer el salt, més endavant, a la novel·la de més extensió.

És una sort que el nostre panorama editorial compti amb la possibilitat d’accedir a premis diversos que faciliten la publicació, avui dia complexa, de llibres en paper. És clar que encara és més difícil, avui, la difusió de l’obra publicada. Romero, davant d’un panorama que pot semblar una mica decebedor, té dues grans qualitats, ambició literària i tenacitat. Més enllà dels autors més mediàtics o més presents en els mitjans de comunicació, sovint lligats al mateix món que els promociona, existeix una literatura interessant i innovadora que sura com pot a través de les referències d’una mena de xarxa alternativa de seguidors i de blocs o espais de la xarxa que no estan lligats a res més que al gust personal. I també en ocasions, és clar, a l’amistat amb els autors i autores i molt sovint al fet de compartir el gust per la lectura i l’escriptura.

Reconec que no resulta fàcil valorar l’obra de gent que coneixes i aprecies, aquest factor humà és inevitable, funciona en molts camps de la cultura i crec que està bé que sigui així. Però intentant ser el més objectiva possible he d’admetre que aquest llibre de Romero m’ha impressionat pel que té de pas endavant en el conjunt de la seva obra, i de portar-la a explorar nous camins literaris. Sembla que el camp de la narrativa breu permeti una llibertat més explícita que una novel·la convencional, tot i que això potser és relatiu.

La narrativa breu compta actualment amb una mena de ressorgiment, molt interessant. En aquest context crec que aquest llibre de narracions ha sorgit en un bon moment per al gènere. El llibre aplega tretze narracions, molt diferents en contingut i estil, lligades pel fil conductor de la mort, del patiment. Cadascuna és ben diferent de la resta, n’hi ha que ens esgarrifen i n’hi ha que ens fan somriure. Al darrera del recull hi podem copsar que hi ha moltes  lectures, des de Poe a Roald Dahl i autors més recents, però també cinema, humor negre popular i fins i tot rondallística. I ressons d’espais televisius de culte: Històries para no dormir, La dimensió desconeguda, L’hora d’Alfred Hichcok i algunes més que ja formen part del nostre imaginari personal i col·lectiu  i en les quals es jugava amb l’imprevist, amb la sorpresa.

En una nota al final del llibre l’autora manifesta que ha escrit aquests contes per defugir, precisament, el pes de la mort en la vida, en la vida del present i en les vides de totes les generacions. Joan Margarit diu, en un poema, que cal entendre la vida, no la mort, ja que en la mort no s’amaga cap enigma. La mort és el final definitiu, tot i que no en sabem el moment, i malgrat ser tan quotidiana ens angunieja i ens trasbalsa. Stephen King, un autor molt més interessant del que voldrien admetre alguns elitistes, també ha explicat en alguna entrevista que escriu d’allò que tem. Aquesta catarsi potser no funciona per a tothom però no hi ha dubte de què l’escriptura, com la lectura o el cinema, tenen de vegades l’objectiu d’enfrontar-nos amb l’angoixa per tal de defugir-la, en poder-la contemplar cara a cara i fer-nos-la nostra i, per tant, manipulable. El mateix que els antics contes de por, ben mirat.

No voldria prioritzar uns contes en detriment d’uns altres, el conjunt és variat i cadascú de nosaltres és diferent. I en tot cas també hi compta el moment en el qual llegim un llibre, els nostres sentiments, el nostre estat d’ànim. Diuen que la memòria és un bon crític i segurament que en acabar de llegir aquest recull hi haurà unes imatges que us neguitejaran més que no pas unes altres. Espero que Sílvia Romero, encara que torni a la novel·la, gènere que sempre ha prioritzat, no abandoni del tot aquest camí de la narració breu. Tot i que en algunes de les narracions també hi podem copsar el possible embrió d’una història molt més extensa.



dijous, 24 de novembre de 2016

CONCHA MÉNDEZ I LES DONES DEL 27


Resultat d'imatges de Concha Méndez



Avui dedico l'entrada a una poeta castellana, Concha Méndez, una de les figures femenines de la generació del 27 que ha quedat mig oblidada o relegada a un segon terme. Fins i tot els autors masculins, amics seus, las van menystenir i no acostumaven a mencionar-les gaire. Concha Méndez ha estat recuperada en un projecte molt interessant, Las Sinsombrero, que ha generat documental televisiu i llibre. Méndez va morir l'any 1986, el 7 de desembre, aviat farà trenta anys i crec que paga la pena reivindicarla a fons.



Concha Méndez va néixer a Madrid el 1898, un any clau en la història de l'estat espanyol. Pertanyia a una familia benestant i va rebre una bona educació, en una escola francesa. Va destacar en diferents esports, fins i tot va guanyar campionats de natació. L'any 1919 va conèixer Luis Buñuel, amb qui va festejar durant cinc anys. El cineasta, força misògin, no en parlava mai, d'aquella relació. En aquella època va contactar amb molta gent de la seva generació, Maruja Mallo, Luis Cernuda, García Lorca... Animada pels amics publica la seva primera obra, Inquietudes (1926) i uns anys després Surtidor i Canciones de mar i tierra.
Resultat d'imatges de Concha Méndez libros
Dona de caràcter fort i amb idees pròpies, ja de molt jove s'independitza de la família, viatja a Londres, a Montevideo, a Buenos Aires, i continua escrivint poemes. A l'Argentina contacta amb l'escriptor i crític Guillermo de la Torre i publica un poema setmana al diari La Nación. Fa amistat amb l'escriptora i periodista Consuelo Berges, amb qui coincideix en idees i estil de vida. En retornar a Espanya coneix, a través de Garcia Lorca, el poeta Manuel Altolaguirre, l'any 1931, i es casen un any després. En el seu casament fan de testimonis Lorca, Juan Ramón Jiménez, Jorge Guillén i Luis Cernuda. Concha inicia una etapa de gran activitat, continua publicant poesia i participant en activitats culturals diverses. Vuen uns anys a Londres. L'any 1933 perd el seu primer fill i l'any 1935 té la seva filla, Paloma. Amb el seu marit difonen la poesia de la Generació del 27, fent diferents edicions i publicant revistes diverses.
Resultat d'imatges de Concha Méndez
De retorn a Espanya es troben amb la inestabilitat que va precedir la Guerra Civil i prenen partit per la República, això fa que es vegin obligats a fugir. Concha marxa amb la seva filla, Paloma, i el seu marit es queda per lluitar a favor de la República. Concha viurà a Anglaterra, Bèlgica i França i finalment es retrobaran a Barcelona. Però el final de la guerra els obligarà de nou a exiliarse, primer a París, on contacten amb Paul Éluard, i més endavant a L'Havana, on residiran fins el 1943 i on contactaran amb d'altres intel·lectuals republicans.
Resultat d'imatges de Concha Méndez libros
El 1944 es traslladen a Mèxic. Altolaguirre abandona Concha per una cubana, amb la qual morirà anys després, en un accident de trànsit, el 1959, en tornar del festival de cinema de Sant Sebastià. Concha, malgrat les circumstàncies, continua en actiu i publicant. Malgrat la separació la relació entre la parella va ser sempre cordial. No va tornar mai a Espanya tot i que va fer un viatge a Madrid el 1966. Va morir a Mèxic, el 7 de desembre de 1986. L'any 1991 es va publicar el llibre Memorias habladas, memorias armadas, que recollia converses gravades per la seva neta Paloma Ulacia Altolaguirre.


Resultat d'imatges de Memorias habladas memorias armadas

Alguns poemes:


Alameda

Alameda:
guarda bien
mis siete años primeros.

Y los siete 
posteriores.

Y el carrusel luminoso
de mis primeros amores.

Alameda;
que yo volveré algún día
a recoger los mejores
¿sueños? de la infancia mía.


Los brazos que te han llevado...


Los brazos que te han llevado,
no te dejan escapar
para volver a mi lado.

Nos separa un ancho mar
de difíciles tormentas,
y náufrago has de llegar,
si es que vuelves a mi puerta,
para quererte salvar.

Brazos que te sujetaron
para alejarte de mí,
¡a mí sí que me salvaron!...

Cuando ya no sepa de ti
¡qué bien estaré en la vida!, 
cuando ya no sepa de ti. 

Cuando no vuelvas a verme
y mis horas sean mías
y yo vuelva a ser quien era
lejos de tu compañía: 

Cuando no te vean mis ojos,
¡qué bien me sabrá la vida!

No faltará quien se alegre...
Unos, porque no me quieran,
y alguna porque me quiere...

Tan sola no me has dejado,
que estoy conmigo y me basta
-igual que siempre lo he estado...


Todo, menos venir para acabarse...

Todo, menos venir para acabarse.
Mejor rayo de luz que nunca cesa;
o gota de agua que se sube al cielo
y se devuelve al mar en las tormentas.

O ser aire que corra los espacios
en forma de huracán, o brisa fresca.
¡Todo, menos venir para acabarse,
como se acaba, al fin, nuestra existencia!

Podeu trobar més poemes de Concha Méndez a la imprescindible web A media voz i a Poemas del alma.

dilluns, 7 de novembre de 2016

ROSA GALCERÁN, DIBUIXANT, PINTORA, POETA...

Resultat d'imatges de Rosa Galceran
Rosa Galceran i Vilanova (Barcelona, 1917-2015) va ser una famosa dibuixant i publicista, però potser és menys coneguda la seva tasca poètica. L'any 1942 va començar a fer il·lustracions per a la revista Mis Chicas.  Més endavant va treballar per l'editorial Cisne i per la Toray, on va ser una de les principals dibuixants de la revista femenina Azucena, que va obtenir una gran popularitat. L'any 1950 se n'editaven sis-cents mil exemplars setmanals i durant gairebé vint anys va ser el còmic per a nenes més llegit de l'estat espanyol. 
Resultat d'imatges de Rosa Galceran
Va il·lustrar llibres emblemàtics, com ara Cuentos de l'abuelita i va col·laborar en la pel·lícula Garbancito de la Mancha, la primera d'animació feta a Europa. Moltes dones grans d'avui vam créixer amb els seus dibuixos. Galceran també va ser pintora i poeta i va formar part del grup literari Poesia Viva i del Seminari d'Investigació poètica.

Malauradament plana un cert menyspreu, encara, malgrat els reconeixements rebuts per moltes dibuixants de comics femenins, pel damunt d'aquelles publicacions, ben al contrari de com es recorda els tebeos per a nens, mitificats i que han comptat amb reedicions en facsímil en molts casos. Tot i que en aquest blog volem incidir sobre tot en la tasca poètica de Rosa Galceran no es pot defugir la reivindicació de la seva tasca artística.


Resultat d'imatges de Rosa Galceran
Podeu saber moltes més coses sobre aquesta gran artista i gran persona aquí:

http://nasdelalluna.blogspot.com.es/2013/11/rosa-galceran-patro-de-bondat.html





Comiat
(Rosa Galceran va escriure aquest sonet per al seu fill Jordi, quan aquest
va marxar a treballar a Alemanya. Publicat en el llibre "Fira de tardor")



Els adéus em fan mal... No t'allunyis de mi!
El teu bes amical és com un rajolí,
nèctar dolç de sabors amb esclats de claror,
diamant de fulgors dins la meva foscor.

Van passant anys i anys i s'escola la vida.
És ben plena d'afanys i, sovint, sens sortida
per allò que ens viu dins: els tresors més ocults
en els íntims jardins, i els records insepults.

Ha arribat el moment de la teva partença
i em mossega, silent, la més aspra sofrença.
Em fa por que el teu fat de mil urpes de foc
em declari, cruel, una guerra d'enlloc.

Deixaràs el caliu que la llar féu feliç
per volar al teu estiu... I glaçar-me el somrís
!

dijous, 13 d’octubre de 2016

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ

Resultat d'imatges de Agnes Armengol poemes

Qui aquests dies s'arribi al MNAC a veure l'exposició sobre la pintora Lluïsa Vidal trobarà, entre els quadres i dibuixos exposats, el rostre d'Agnès Armengol i Altayó, també coneguda com a Agnès Armengol de Badia, ja que durant molt de temps va ser habitual mencionar d'aquesta manera el cognom del marit. Agnès Armengol va néixer a Sabadell, l'any 1852, i va morir a la mateixa ciutat el 1934.  Va ser escriptora, pianista i això que avui en diem promotora cultural.

Pertanyia a una família de fabricants tèxtils, va estudiar a les Escolàpies de Sabadell, a Barcelona i Castres (França). Des de petita va començar a escriure poesies. Va publicar ben aviat poemes en diferents revistes, així com escrits en defensa de la cultura catalana. És l'autora d'un Cant a la senyera que no cal confondre amb el de Joan Maragall. És l'himne de l'Orfeó de Sabadell. Va contribuir a recuperar tradicions, com ara la Dansa de Castellterçol.

Era bona pianista i va compondre algunes peces. També va dedicar part de la seva vida a les obres benèfiques. Va morir amb vuitanta-dos anys i el seu enterrament va constituir, a la seva ciutat, una important manifestació de dol popular.

Un carrer i una escola de Sabadell porten el seu nom. Tot i que per la xarxa es poden trobar referències sobre ella resulta molt més difícil accedir als seus poemes, aquest és, malauradament, un fet habitual al nostre país. Les seves publicacions s'han de repescar en biblioteques molt especialitzades o en llibreries de segona mà, amb fons importants. He trobat un llibre escanejat, Els dies clars, i gràcies a aquesta troballa penjo el primer poema del volum.

Agnès Armengol forma part de tot un grup de dones de la seva època, benestats i il·lustrades, que van incidir en la cultura i en la societat a la mida de les seves possibilitats, van tenir un gran interès en la promoció de la dona, es van relacionar entre elles i les quals, com a grup i en profunditat, encara no han estat estudiades a fons. Pot ser que la seva poesia ens sembli avui ingènua o excessivament tradicional, però una lectura a fons potser ens depararia algunes sorpreses. 







Publicacions:

1912. Redempció. Il·lustració Catalana. Col·lecció Feminals.
1925. Sabadellenques i altres poesies. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 3.
1925. Redempció. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 4.
1926. Els dies clars. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 7.
1926. Rosari antic. Tradicions i records. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 10.

Poemes presentants als Jocs Florals de Barcelona[6]
1893. Montanyana. 2n accèssit a la Flor Natural.[7]
1919. Al Montserrat.
1919. Na Marió.
1926. San Josep.
1927. La bona masovera.
1927. La nit i la diada de San Joan.

dimecres, 28 de setembre de 2016

SÍLVIA ROMERO I OLEA

Resultat d'imatges de SILVIA ROMERO I OLEA



En d'altres ocasions he mencionat l'obra i les publicacions de la Sílvia Romero però ara la puc incloure en la nòmina de poetes, acaba de publicar el seu primer llibre en aquest gènere que probablement no serà el darrer. El llibre ve avalat pel premi Badenes Dalmau. És possible que el nom d'aquest poeta no digui res, avui, a molta gent, però va ser un autor de la Renaixença valenciana, company i amic de Teodor Llorente. El premi l'atorga l'ajuntament d'Alberic, a la Ribera Alta, petita pàtria del poeta, ja fa més de quaranta anys que es lliura aquest guardó.


Dades biogràfiques (origen: portal de l'autora)


Sílvia Romero i Olea neix a Barcelona el 1962, i es llicencia en Filologia Catalana a la universitat d’aquesta mateixa ciutat. S’inicia en el món de l’escriptura amb la creació de contes infantils, alguns d’ells publicats a la revista Tretzevents.

Posteriorment treballa el relat breu, gènere amb el qual obté diversos guardons literaris, dels quals cal destacar el “III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu” (2006) amb el recull de contes titulat Verbes.

En poesia col·labora amb la Fundació Akwaba per tal de denunciar la situació dels nens i nenes soldats arreu del món mitjançant el llibre Jocs de guerra. Cosa d’infants, escrit amb coautoria amb Alícia Gili. Anys després, el 2015, tornarà a la poesia amb el recull ABCdari poètic, guanyador del "Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia", dins el 43è certamen dels Premis d'Alberic (publicat per Perifèric el juny de 2016).

Però és en el camp de la novel·lística on s’hi troba més a gust, i fruit de la seva dedicació són les obres Amor a sang freda, finalista del “II Premi Sèrie Negra de Novel·la” (2002); Ànima mesquina, guanyadora del “XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó” (2004); Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres, guanyadora del “5è Premi Lleida per a Projecte de Novel·la” (2006) i finalista del "I Premi Ictineu" (2009), escrit amb coautoria amb Alícia Gili; Júlia M., guanyadora del “IV Premi Ramon Roca Boncompte” (2008); i El camí del Bandama Vermell, guanyadora del "Premi Columna Jove 2010", escrit amb coautoria amb Alícia Gili. Recentment ha estat guardonada amb el "XVè Premi El Lector de l'Odissea" amb la novel·la Lladres d'històries, publicada per Proa el març de 2014 sota el títol El plagi.

També ha conreat el gènere dramàtic, i una mostra d'aquest el trobem en l'obra publicada el 2012 Verí, finalista del "8è Concurs Literari Vila de Gràcia. Textos Teatrals" (2010)

En l’actualitat treballa com a conductora de Clubs de Lectura: club "La Crisàlide", a la biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú (des de 2008), club "Tardes literàries", a la biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes (des de 2008), club "Celler de lletres", a la biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d'Anoia (des de 2012). També ha conduït el "Club de lectura d'adults" de l'Ajuntament de Canyelles durant el curs 2010-2011, i participa activament en el col·lectiu "Psicoanàlisi i literatura" des de 2005.

Des de gener de 2009 s'ha encarregat del bloc de crítica literària Caducitat immediata, malauradament desactivat a causa de la crisi econòmica, que també repercuteix i sacseja la nostra cultura. Amb tot, al cap d'uns anys, recupera el nom del blog (Caducitat immediata) i inaugura una secció amb aquests continguts dins la revista digital Lo Càntich.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l'Associació de Relataires en Català(ARC), associació de la qual ha estat Presidenta des de juny de 2010 fins octubre de 2012. Des de setembre de 2013 col·labora en el programa setmanal de cultura Tirant de llibres, a Ràdio 7 Sant Celoni, i posteriorment i dins d'aquesta mateixa emissora, entra a col·laborar en el programa infantil Contes per somiar (col·laboracions mensuals).

També ha estat Directora de Lo Càntich (Revista digital de literatura, art i cultura) durant l'any 2012, i en l'actualitat hi col·labora amb la secció "Xarxa literària" (des de gener de 2013), "La veu del traductor" (des de gener de 2014), i "Caducitat immediata" (des de juny de 2015).

El gener de 2014 i conjuntament amb Olga Sanfeliu i M. Jesús Royo funda la Revista de creació literària Inèdits. I un parell d'anys més tard, el juny de 2016, inaugura el programa cultural online "Tast de lletres", una idea original de Toni Arencón Arias i Sílvia Romero i Olea, que s'emet des del Canal ARC-Tv.


Petit tast de poemes

El llibre, original, divers i inspirat, segueix la ruta de l'abecedari, en homenatge a l'autora copio els poemes relacionats amb les seves inicials, S i R.


S'ha clos un món
amb la tortura exsangüe
del silenci atroç.

S'ha ofegat un cosmos
on les aus ancoraven,
rere núvols malaltissos
de pol·lució.

Ells han respirat l'aire fràgil,
esventrat de perfums,
sense cercar mes oratge
que el cant dels difunts.

S'ha clos un món.
No hi ha vencedor.
No hi ha perdedor.





Ressecant el cos, el plugim
em destil·la els antics anhels
que remouen velles engrunes
de passió mort i oblidada.


Sadollada de perles d'aigua
desconeguts ulls invisibles
inspiro l'ardor de calitja
enfebrada de lascívia.

I confosa, m'allunyo
amb el pas decantat
vers un món irreal
on res no viu
res no alena.
On potser
conegui
la mort.