diumenge, 12 de novembre de 2017

GLÒRIA CALAFELL


Glòria Calafell Martínez va néixer a Barcelona l'any 1947. Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit de professora de llengua i literatura en diferents instituts de secundària. Ha escrit des de la infantesa. Ha guanyat diferents premis de poesia, el Jalpí i Julià de Sant Celoni amb Pronòstics del temps (2009), el Sant Antoni del Perelló amb Morfologia del Vent, el Martí i Pol de CCOO de Barcelona amb Digues, foll, quina cosa és l'oblit, el Certament Literari Ciutat de Vila-Real amb No.m fall recort del temps i el Maria Manent de Poesia amb Terra Humida.
Té publicats els poemaris No.m fall recort del temps (2009), La semàntica del temps (2010), Basaments Catalogats (2012, finalista del premi de Poesia Joan Llacuna) i Terra Humida (Viena, 2014). Ha col·laborat en publicacions com Espais, Lo Cantich i Barcelona, Ciutat d'Oci i ha participat en diferents poemaris col·lectius. Forma part de l'Associació de Relataires en Català des de la seva fundació. 


ALGUNS POEMES (de Terra Humida, premi Marià Manent 2013)

MATÈRIA INDEFENSA

Sota l'exultació del sol,
guaito el teu son i l'au oculta
amb bec golafre que menja de tu.
Si sabés com, lluitaria
per la matèria indefensa que ets
quan el sofriment t'abat.
Sento una forá, però,
-vehement i imperceptible-
que remou focs de desig i record,
obeeix l'amor i combat la mort
amb l'agulló inclement
                                     de l'esperança.

EXPLICACIÓ

Voldria explicar la por
sense tenir-ne, però no puc. En tinc.
No és a l'obscuritat ni a la malaltia
ni a la mort. És a la incertesa
que és com la barana inexistent
on no et pots agafar.



El dolor és un botxi de sang corrupta a qui respons amb un fràgil sospir. Amb la teva ma entre les meves, arrabasso a l'aire i al terra el que resta del silenci.



AL FONS DEL PASSEIG

Al fons del passeig, l'hivern àrid filma
amb ombres, la gent asseguda als bancs
sota la minsa il·lusió dels arbres.
El xicot del xandall, la dona i l'avi
són rellotges espatllats que sospesen
el temps que els ha fugit amb els ulls clucs.
Algú amb la mà estesa demana almoina
i el palmell acull una fulla seca.

Els vells plàtans i la gent no somriuen.
Com tibant-les, el vent els ha deixat
escorça i cara amb el gest estrafet.

divendres, 10 de novembre de 2017

BRUSQUINA D'INSTANTS

Resultat d'imatges de Brusquina d'instants

Resultat d'imatges de Brusquina d'instants



BRUSQUINA D’INSTANTS
ANNA RISPAU I SÍLVIA ROMERO

PRÒLEG DE CARLES DUARTE
IL·LUSTRACIONS DE PILAR CAPMANY


Brusquina d’instants és un llibre de poemes escrit a dues mans, les de les escriptores Anna Rispau i Sílvia Romero, que dialoguen sense pressa sobre moltes coses, la vida, el paisatge, l’entorn, el pas del temps. A més a més el llibre compta amb la col·laboració de la pintora Pilar Capmany, que il·lustra amb poesia visual el contingut escrit. I per si això fos poc compta amb un pròleg de l’excel·lent poeta Carles Duarte que ens situa en el context d’aquest viatge per la paraula i la imatge.

Els llibres escrits amb dues veus diferents, en forma de diàleg poètic, tenen ja una llarga tradició entre nosaltres però diria que en els darrers anys no han estat tan freqüents com en èpoques passades. Per endegar una tasca d’aquest tipus cal amistat i complicitat, dues coses que suren en el context del llibre de forma evident. Sílvia Romero utilitza el vers lliure i Anna Rispau acompanya cada poema amb una tanka. Fan en algun moment, no podria ser d’una altra manera, poesia de dones, en el sentit més autèntic i profund del terme. Però les seves paraules escrites van molt més enllà d’allò que ha conformat el món femení i es converteixen en universals. 

Sense estridències, aquesta pluja fina de paraules se’ns fa propera i intimista. Els paisatges esdevenen, a la vegada, interiors i exteriors, personals i col·lectius. La poesia de Rispau i Romero és plenament sensual, pels seus versos hi desfilen els paisatges vistos o imaginats, els camins, el mar, el cel, hi escoltem els sons de coses com ara els batecs, les campanes o la música, hi trobem sensacions que responen al nostre tacte suau damunt de les coses, a les carícies mandroses que s’escampen per damunt de l’entorn, per damunt de la vida. Els colors, sobretot el verd i el blau, són molt presents en aquests versos. Volia haver copiat aquí paraules i frases dels poemes però no me n’he sortit car fora del conjunt, aïllats, em semblava que els mots perdien densitat i força. 

Brusquina d’instants és un llibre ple de bellesa, no tan sols pel que fa als poemes sinó com objecte, un llibre per tenir a prop i rellegir de tant en tant. La poesia és un gènere que cal assaborir sense pressa i un poema no es pot donar mai per abandonat de forma definitiva, en algun moment hi tornarem i és molt possible que algunes de les imatges poètiques del volum restin en el nostre imaginari sentimental i en la nostra memòria de forma permanent. 

Anna Rispau i Sílvia Romero, que tenen ja una llarga trajectòria en el món literari, ens retornen a l'aparent senzillesa d'una poesia que malgrat estar molt elaborada sembla que s'escola sense dificultat, com l'aigua d'un riu tranquil i plàcid damunt del qual el pas del temps escampa la seva pluja d'instants irrecuperables.


dissabte, 27 de maig de 2017

EN LA MORT DE PILAR CABOT

Resultat d'imatges de Pilar Cabot ha mor

El dia 20 de maig va morir la poeta osonenca Pilar Cabot. L'any 2012 vaig incloure la seva aportació poètica en aquest blog. En aquella època jo col·laborava amb un programa de Ràdio Burjassot, menat per Alfons Navarret, sobre poetesses catalanes.

Va ser Antoni Casal qui em va donar a conèixer Cabot. Un amic de la poeta em va fer arribar un email, havien escoltat el programa de ràdio i n'estaven agraïts. Fins i tot vaig tenir l'alegria de rebre a casa dos llibres de poemes dedicats, acabats d'editar.

Pilar Cabot vivia retirada o enretirada i defugia les xarxes socials, tot i amb això molts dels seus seguidors tenien cura d'un blog i de penjar informacions diverses sobre ella, així com vídeos a youtube, on se la pot veure recitar els seus poemes o participar en diferents actes culturals. 

La premsa cultural s'ha fet un tímid ressò de la seva mort, llevat de l'osonenca, que li ha dedicat referències més extenses. 

Jo tinc aquest blog, actualment, una mica aturat per manca de temps i em sap molt de greu haver-lo d'actualitzar amb aquest tipus de notícies, però així és la vida. Ahir vaig assistir a un acte de final de curs a l'Escola de la Dona, Paraules vives al vent que passa, poemes de Martí i Pol i cançó francesa. En acabar es va recordar els anys que fa de la mort del poeta i també es va mencionar el traspàs recent de Cabot, penso que hi ha la intenció d'oferir més endavant algun recital-homenatge sobre la poetessa. 




dijous, 11 de maig de 2017

OLGA XIRINACS, 81 ANIVERSARI

Resultat d'imatges de OLGA XIRINACS

Avui, dia de Sant Ponç, l'escriptora Olga Xirinacs fa 81 anys. Si voleu sumar-vos a l'homenatge que hem endegat des d'algun blog podeu publicar poemes, textos o referències diverses a la seva obra en els vostres espais. També ho podeu fer a instagran i twitter amb el hashtag 
#OlgaXirinacs81aniversari

Per motius diversos, Olga Xirinacs era coneguda més aviat com a prosista, però la seva obra és diversa i d'un gruix important. En els darrers anys s'està redescobrint la seva poesia, excel·lent. Tot i que des d'aquest blog n'hem parlat més d'una vegada, avui hi tornem.

De lluny estant, en terra forastera,
penso els vespres de casa vora teu
i el sentit de les portes obertes.
Les ombres, a ciutat, són riques
del color del teu cos, que ara enyoro.
Tu i jo hem nascut alà per la paraula:
algú va dir ¡Que sigui!, i vam ser,
cada pedra cenyint la corona d'un regne,
cada respir, cada batec, alhora,
l'únic pas d'una dona dins teu,
tu i jo encarades, avingudes
fins al capvespre inexorable.
El teu front es repenja als meus llavis
mentre escric, mentre et penso,
tu esperant -a la tarda profunda
quan les veus reverdeixen amb l'heura i t'abracen-
el meu retorn, sense tancar la porta.

Olga Xirinacs, La muralla, Columna, 1992


divendres, 13 de gener de 2017

RAMONA VIA, LLEVADORA D'INFANTS I DE PARAULES



Resultat d'imatges de Ramona Via

Ramona Via i Pros va néixer a  Vilafranca del Penedés, l'any 1922, i va morir a Girona el 28 de febrer de 1992. Va ser escriptora i llevadora. L'any 1925 es va traslladar, amb la seva família, al Prat de Llobregat, població que l'ha recordat en moltes ocasions.  Va començar a escriure de molt joveneta, gairebé d'amagat. 
Resultat d'imatges de Ramona Via Nit de Reis
Als catorze anys la família l'envia a casa d'uns oncles, a Les Cabanyes (Alt Penedès). En començar la guerra es troba estudiant a l'institut de Vilafranca. L'any 1938 el Molí d'en Rovira es va convertir en hospital de sang per als soldats que arribaven del front i les estudiants com ella va rebre un curs accelerat per poder atendre els ferits. Va estudiar per infermera i més endavant, per a llevadora. 

En aquella època va començar a escriure un dels seus llibres més llegits i populars, Nit de Reis (Diari d'una infermera de 14 anys), un dietari autobiogràfic que va del setembre de 1938 al juny de 1939 i que va ser publicat  l'any 1966 pel Club dels Novel·listes i que ha conegut diferents reedicions.

Es va casar amb Lluís Martínez i va tenir dos fills, Lluís i Maria Teresa. Va exercir de llevadora i de professora de català (i de mestressa de casa). Ramona Via va ser la primera professora de català al Prat, bàsicament a immigrants pertanyents a l'aleshores incipient Cooperativa obrera de viviendas.  També va ser col·laboradora habitual en mitjans de comunicació i en revistes científiques i culturals com Vida Nova, Prat, El Pont, Cavall Fort, En Patufet, Serra d'Or, el Periòdic Delta del Prat de Llobregat o la revista Casal de Vilafranca.
Resultat d'imatges de Ramona Via
L'any 1972 la col·lecció El Pi de les Tres Branques" de Club Editor, que també dirigia Joan Sales, va publicar Com neixen els catalans, una obra que recull l'experiència de Ramona Via com a llevadora al Prat des de l'any que assisteix al primer part, el 1945, fins al 1972. L'any 1974 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d'Or, a Perpinyà. Va ser guardonada com a Mestra en Gai Saber.

Ramona Via va morir el 28 de febrer de 1992 als 69 anys a l'Hospital de Girona. Posteriorment, l'any 1994 se la va anomenar Filla Adoptiva del Prat de Llobregat a títol pòstum. Un dels Centres d'Atenció Primària del Prat de Llobregat porta el seu nom. Igualment, el mateix any, l'Ajuntament de Vilafranca li va dedicar una plaça, per haver-hi nascut i per l'estreta relació amb la seva premsa i vida social.



Estimada vinya


"Fa ja molts anys que en l'aspre, antic solar,
els meus avantpassats van plantar vina
o la van replantar: la fil·loxera
els havia delmat vinyes antigues
que havien heretat dels seus besavis.
Per més que a Sant Miquel amb fe invocaren
se'ls van morir garnatxes, malvasies,
trobats i picapolls i macabeus...
Molts vinyaters van emigrar a Amèrica.
Si alguns un cop allí van establir-s'hi,
d'altres en van tornar amb esperances:
on duien porta-empelts, peus per nous ceps.
Les vinyes noves ja resistirien
el piral, que devora els tendres brots;
la fil·loxera, que omple de rodales
-senyal de mort-, els pàmpols i els raïms
fins que resten podrits arran de verga.
Vencerien, potser, el mal del míldiu,
malura que els verds pàmpols torna grocs
i cobreix amb pelussa roja i grisa
tots els raïms quan dura el temps d'eixut...

No va ser pas senzill, plantar els peus
de ceps americans, que la política
de l'estat espanyol
ho prohibí sense saber el que es feia
per no donar suport als rabassaire.
Sort que ells, ben disposats
a tornar a tenir vinyes
es van dreçar d'enllà del Penedès
i tot emprenent junts la gran revolta
varen guanyar la lluita per la terra.
Des de llavors, la vinya que esporguen
ha estat un cop només rabassa morta,
rabassa de pa i vi...
Després... Jo no ho sabré. Ho sabràs tu."

Això em va dir el meu oncle un clar matí,
mentre esporgàvem junts la vinya vella,
la vinya dels ceps alts, aquells frondosos
de vora l'alzinar;
aquells ceps grans que fan raïms espessos
i tenen unes soques tan torçudes
pel vent que bufa com de tramuntana.
I després va afegir, alçant la veu:
"Com bufa, el vent de dalt! En diu la gent
que si bufa ben fort fa els vins més dolços
i molt més bons, més secs al paladar,
vins de color de sang, vins que noes piquen,
vins de raims de pell vidre-glaçada
que omplenen de riquesa i d'alegria.
(Perquè dins del celler van omplir l'arca
capaç de mantenir forta la hisenda.)"

Si va dir-me res més no me'n recordo. 
Però fa un dia clar. Miro la vinya
i me n'arriba l'alenada fresca
del temps de l'esporgar... Els pàmpols ballen
que el vent que ve de dalt encara bufa.

                   I l'esdevenidor, més que l'ahir,
ja m'augura nostàlgies.


diumenge, 1 de gener de 2017

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES


Resultat d'imatges de ala colonia hidraulica


A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES
Sílvia Romero i Olea
XXIV Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, 2016
Pagès editors, Lleida, 2016



Amb aquest llibre de narracions Sílvia Romero fa un pas més a l’hora d’amplificar el ventall dels gèneres que conformen el seu corpus literari. Fa poc temps comentàvem aquí el seu primer llibre de poemes, guardonat amb un altre premi, i ara ens endinsa, a través del conte breu, en un món inquietant, en el qual la mort hi és sempre present, ni que sigui contemplada amb una irònica distància. Romero ha fet un camí invers, en part, al que fan molts autors, que s’inicien en el camp de la poesia i la narració breu per intentar fer el salt, més endavant, a la novel·la de més extensió.

És una sort que el nostre panorama editorial compti amb la possibilitat d’accedir a premis diversos que faciliten la publicació, avui dia complexa, de llibres en paper. És clar que encara és més difícil, avui, la difusió de l’obra publicada. Romero, davant d’un panorama que pot semblar una mica decebedor, té dues grans qualitats, ambició literària i tenacitat. Més enllà dels autors més mediàtics o més presents en els mitjans de comunicació, sovint lligats al mateix món que els promociona, existeix una literatura interessant i innovadora que sura com pot a través de les referències d’una mena de xarxa alternativa de seguidors i de blocs o espais de la xarxa que no estan lligats a res més que al gust personal. I també en ocasions, és clar, a l’amistat amb els autors i autores i molt sovint al fet de compartir el gust per la lectura i l’escriptura.

Reconec que no resulta fàcil valorar l’obra de gent que coneixes i aprecies, aquest factor humà és inevitable, funciona en molts camps de la cultura i crec que està bé que sigui així. Però intentant ser el més objectiva possible he d’admetre que aquest llibre de Romero m’ha impressionat pel que té de pas endavant en el conjunt de la seva obra, i de portar-la a explorar nous camins literaris. Sembla que el camp de la narrativa breu permeti una llibertat més explícita que una novel·la convencional, tot i que això potser és relatiu.

La narrativa breu compta actualment amb una mena de ressorgiment, molt interessant. En aquest context crec que aquest llibre de narracions ha sorgit en un bon moment per al gènere. El llibre aplega tretze narracions, molt diferents en contingut i estil, lligades pel fil conductor de la mort, del patiment. Cadascuna és ben diferent de la resta, n’hi ha que ens esgarrifen i n’hi ha que ens fan somriure. Al darrera del recull hi podem copsar que hi ha moltes  lectures, des de Poe a Roald Dahl i autors més recents, però també cinema, humor negre popular i fins i tot rondallística. I ressons d’espais televisius de culte: Històries para no dormir, La dimensió desconeguda, L’hora d’Alfred Hichcok i algunes més que ja formen part del nostre imaginari personal i col·lectiu  i en les quals es jugava amb l’imprevist, amb la sorpresa.

En una nota al final del llibre l’autora manifesta que ha escrit aquests contes per defugir, precisament, el pes de la mort en la vida, en la vida del present i en les vides de totes les generacions. Joan Margarit diu, en un poema, que cal entendre la vida, no la mort, ja que en la mort no s’amaga cap enigma. La mort és el final definitiu, tot i que no en sabem el moment, i malgrat ser tan quotidiana ens angunieja i ens trasbalsa. Stephen King, un autor molt més interessant del que voldrien admetre alguns elitistes, també ha explicat en alguna entrevista que escriu d’allò que tem. Aquesta catarsi potser no funciona per a tothom però no hi ha dubte de què l’escriptura, com la lectura o el cinema, tenen de vegades l’objectiu d’enfrontar-nos amb l’angoixa per tal de defugir-la, en poder-la contemplar cara a cara i fer-nos-la nostra i, per tant, manipulable. El mateix que els antics contes de por, ben mirat.

No voldria prioritzar uns contes en detriment d’uns altres, el conjunt és variat i cadascú de nosaltres és diferent. I en tot cas també hi compta el moment en el qual llegim un llibre, els nostres sentiments, el nostre estat d’ànim. Diuen que la memòria és un bon crític i segurament que en acabar de llegir aquest recull hi haurà unes imatges que us neguitejaran més que no pas unes altres. Espero que Sílvia Romero, encara que torni a la novel·la, gènere que sempre ha prioritzat, no abandoni del tot aquest camí de la narració breu. Tot i que en algunes de les narracions també hi podem copsar el possible embrió d’una història molt més extensa.



dijous, 24 de novembre de 2016

CONCHA MÉNDEZ I LES DONES DEL 27


Resultat d'imatges de Concha Méndez



Avui dedico l'entrada a una poeta castellana, Concha Méndez, una de les figures femenines de la generació del 27 que ha quedat mig oblidada o relegada a un segon terme. Fins i tot els autors masculins, amics seus, las van menystenir i no acostumaven a mencionar-les gaire. Concha Méndez ha estat recuperada en un projecte molt interessant, Las Sinsombrero, que ha generat documental televisiu i llibre. Méndez va morir l'any 1986, el 7 de desembre, aviat farà trenta anys i crec que paga la pena reivindicarla a fons.



Concha Méndez va néixer a Madrid el 1898, un any clau en la història de l'estat espanyol. Pertanyia a una familia benestant i va rebre una bona educació, en una escola francesa. Va destacar en diferents esports, fins i tot va guanyar campionats de natació. L'any 1919 va conèixer Luis Buñuel, amb qui va festejar durant cinc anys. El cineasta, força misògin, no en parlava mai, d'aquella relació. En aquella època va contactar amb molta gent de la seva generació, Maruja Mallo, Luis Cernuda, García Lorca... Animada pels amics publica la seva primera obra, Inquietudes (1926) i uns anys després Surtidor i Canciones de mar i tierra.
Resultat d'imatges de Concha Méndez libros
Dona de caràcter fort i amb idees pròpies, ja de molt jove s'independitza de la família, viatja a Londres, a Montevideo, a Buenos Aires, i continua escrivint poemes. A l'Argentina contacta amb l'escriptor i crític Guillermo de la Torre i publica un poema setmana al diari La Nación. Fa amistat amb l'escriptora i periodista Consuelo Berges, amb qui coincideix en idees i estil de vida. En retornar a Espanya coneix, a través de Garcia Lorca, el poeta Manuel Altolaguirre, l'any 1931, i es casen un any després. En el seu casament fan de testimonis Lorca, Juan Ramón Jiménez, Jorge Guillén i Luis Cernuda. Concha inicia una etapa de gran activitat, continua publicant poesia i participant en activitats culturals diverses. Vuen uns anys a Londres. L'any 1933 perd el seu primer fill i l'any 1935 té la seva filla, Paloma. Amb el seu marit difonen la poesia de la Generació del 27, fent diferents edicions i publicant revistes diverses.
Resultat d'imatges de Concha Méndez
De retorn a Espanya es troben amb la inestabilitat que va precedir la Guerra Civil i prenen partit per la República, això fa que es vegin obligats a fugir. Concha marxa amb la seva filla, Paloma, i el seu marit es queda per lluitar a favor de la República. Concha viurà a Anglaterra, Bèlgica i França i finalment es retrobaran a Barcelona. Però el final de la guerra els obligarà de nou a exiliarse, primer a París, on contacten amb Paul Éluard, i més endavant a L'Havana, on residiran fins el 1943 i on contactaran amb d'altres intel·lectuals republicans.
Resultat d'imatges de Concha Méndez libros
El 1944 es traslladen a Mèxic. Altolaguirre abandona Concha per una cubana, amb la qual morirà anys després, en un accident de trànsit, el 1959, en tornar del festival de cinema de Sant Sebastià. Concha, malgrat les circumstàncies, continua en actiu i publicant. Malgrat la separació la relació entre la parella va ser sempre cordial. No va tornar mai a Espanya tot i que va fer un viatge a Madrid el 1966. Va morir a Mèxic, el 7 de desembre de 1986. L'any 1991 es va publicar el llibre Memorias habladas, memorias armadas, que recollia converses gravades per la seva neta Paloma Ulacia Altolaguirre.


Resultat d'imatges de Memorias habladas memorias armadas

Alguns poemes:


Alameda

Alameda:
guarda bien
mis siete años primeros.

Y los siete 
posteriores.

Y el carrusel luminoso
de mis primeros amores.

Alameda;
que yo volveré algún día
a recoger los mejores
¿sueños? de la infancia mía.


Los brazos que te han llevado...


Los brazos que te han llevado,
no te dejan escapar
para volver a mi lado.

Nos separa un ancho mar
de difíciles tormentas,
y náufrago has de llegar,
si es que vuelves a mi puerta,
para quererte salvar.

Brazos que te sujetaron
para alejarte de mí,
¡a mí sí que me salvaron!...

Cuando ya no sepa de ti
¡qué bien estaré en la vida!, 
cuando ya no sepa de ti. 

Cuando no vuelvas a verme
y mis horas sean mías
y yo vuelva a ser quien era
lejos de tu compañía: 

Cuando no te vean mis ojos,
¡qué bien me sabrá la vida!

No faltará quien se alegre...
Unos, porque no me quieran,
y alguna porque me quiere...

Tan sola no me has dejado,
que estoy conmigo y me basta
-igual que siempre lo he estado...


Todo, menos venir para acabarse...

Todo, menos venir para acabarse.
Mejor rayo de luz que nunca cesa;
o gota de agua que se sube al cielo
y se devuelve al mar en las tormentas.

O ser aire que corra los espacios
en forma de huracán, o brisa fresca.
¡Todo, menos venir para acabarse,
como se acaba, al fin, nuestra existencia!

Podeu trobar més poemes de Concha Méndez a la imprescindible web A media voz i a Poemas del alma.