dimecres, 6 de juny de 2012

Carme Montoriol i Puig









La figura de Carme Montoriol s'ha recuperat en part en els darrers anys però això no ha propiciat reedicions completes de la seva obra, inèdita en gran part. Montoriol pertanyia a una família benestant i culta, emparentada amb personalitats com Narcís Monturiol. Va ser una dona intel·lectualment molt ben preparada, concertista, dramaturga, traductora, novel·lista i també poeta. La seva poesia resta encara inèdita i per accedir a algunes de les seves publicacions hem de comptar amb les edicions d'abans de la guerra civil. 

Des de molt jove s'interessa per la música i la literatura. Amb la seva traducció al català de tots els sonets de Shakespeare, el 1928, obté un gran reconeixement intel·lectual. En la seva vessant com a dramaturga, utilitza un llenguatge modern i tracta temes poc convencionals, amb obres com L'abisme (1933), L'huracà (1935) i Avarícia (1936) que, estrenades entre 1930 i 1936, s'emmarquen dins els esforços de renovació de l'escena catalana. També publicaria la novel·la Teresa o la vida amorosa d'una dona (1932), i el recull de narrativa breu Diumenge de juliol (1936). 

De conviccions feministes, cal destacar la seva labor com a conferenciant i al capdavant de l'entitat cultural femenina Lyceum Club de Barcelona, des d'on va promoure la millora de l'educació femenina i la igualtat de gènere. Amb motiu de la guerra va marxar a França però tan sols hi va romandre un any. Va tornar a Barcelona, on va tenir cura de la seva mare malalta, escrivint de tant en tant, sobretot poesia.


Obra publicada:

Novel·la
·  Teresa o la vida amorosa d'una dona. Barcelona: Catalònia, 1932.

Narrativa breu
·  Diumenge de juliol. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1936.

Teatre
·  L'abisme. Barcelona: Llibr. Millà, 1933. / Barcelona: La Sal, 1983.
·  L'huracà. Barcelona: Llibr. Millà, 1935. / Barcelona: La Sal, 1983.
·  Avarícia. Barcelona: Llibr. Millà, 1936.


ANTOLOGIA BREU


Fa temps i temps que no ha plogut. El cel és 'd'un blau tibant de crueltat', com ha dit el poeta; la claror enlluernadora ens fa tenir els ulls mig aclucats; al fons del carrer els arbres de la Rambla, immòbils, sense un alè que somogui la més lleugera fulla; les cases submergides en un son de plom. 

És un temps aclaparador. Solament les tartanes que passen posen un xic de vida al carrer. I en passen i passen… 

Totes van farcides i la gent de dins suporta heroicament el sol, la pols, els sotracs, tot, perquè endevinen al lluny la mar pietosa. 

El darrera de les tartanes va ple de coves: la minestra, la roba… 

Tothom és a les platges. 

Les tartanes han passat i ens hem quedat novament sols, amb el cel blau i amb el bon sol. Un llibre a la mà, que no llegim. I a poc a poc una dolça inconsciència, com si fóssim lluny, lluny del carrer ensopit. 

Uns altres diumenges dolços de primavera… Uns diumenges frescois, quan encara és bo de jaure al sol, quan l'esperit es sent rejovenit i la conversa és fàcil i lleugera. Uns diumenges vora la mar o prop d'una deu clara i murmuriosa quan encara no és inaugurada la temporada de les fontades, o sota la verdor dels pins quan el cel no és tan cruelment blau com ara. 

Uns diumenges vora teu… 

Agua, agua – de la fragua,
agua del río – para mi tío,
agua del cielo – para mi abuelo,
agua de Dios – para los dos.
 

Tothom no se n'ha pas anat a les platges. 

Adéu-siau, diumenges de primavera! Que lluny que sóc ara de vosaltres!… 

En els arbres les cigales no cessen en llur cant monòton, ensopidor. 

I en el carrer, no respectant la llei del descans dominical, la lliçó no s'estalvia a la pobra criatura, i li és forçós repetir, com un papagall, de la mateixa manera que a l'escola li imposaran 'el Padre nuestro', i més tard 'las tablas' o 'los reyes visigodos', allò de 

Agua, agua – de la fragua 

Oh, dolça armonia d'un diumenge de juliol!" 

("Diumenge de juliol", dins Diumenge de juliol

Sonets de Shakespeare

XLI 

Those pretty wrongs that liberty commits…

Aquells gentils pecats que llibertat
cometre et fa quan só lluny del teu cor,
són naturals a tos anys i beutat,
temptació seguint-te arreu, Amor.

Ésser request per bell mereixes bé,
i, per gentil, Amor t'ha d'assetjar.
Quan dona vol, ¿qui fóra prou auster
per a deixar-la abans de triomfar?

Mes respectar devies mon Domeny
i a Joventut i beutat posar fre,
que en llur excés, t'han dut al fals terreny
on t'és forçós trencâ una doble fe:

la que ella em deu, temptant-la amb ta bellesa;
la que tu em deus, pagant-me així amb vilesa! 


NOTA: Les dades biogràfiques sobre l'autora, així com les imatges, han estat manllevades de la web de l'AELC.



Altres referències sobre CARME MONTORIOL:










2 comentaris:

Glo.bos.blog ha dit...

És una llàstima que no és pugui difondre la seva obra, quedarà ignorada com la de tantes altres poetesses...

Júlia ha dit...

Tinc esperança, Glòria, en què en algun moment s'anirà reeditant, hi ha un cert interès al volt de l'escriptora, tot i que limitat a determinats sectors.