dimarts, 14 d’octubre de 2014

MARIA DOLORS COLL MAGRÍ





 


Maria Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) és professora de llengua i literatura. Lectora a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992).

En el camp de la poesia ha estat finalista dels premis literaris Rosa Leveroni (1988) amb el poemari posttitulat Però Venus no ho sap, i Marià Manent (2001) amb Mals pensaments i altres animals de companyia.

Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) a Pagès Editors, Rostoll (2014) a Godall Edicions i En sordina (Meteora, 2015).



Viu a Sant Cugat del Vallès.


 TRIA DE POEMES


RÉS A MIDA


                                Desviant-se com sagetes mal tirades.
                                                                                  (Sl 78,57)
Abans que a brots cuegi
saba endins
viscosa
i grassa,
si ni sulfat
ni prec
ni màgia

negra l´estronquen,
amb l´esmolall
del dit
burxa la quera
des de l´arrel
del perer en flor,

acarnissada-
ment esbudella-la.



                                       S´eixugava el meu vigor
                                       com en les secades d´estiu.
                                                                        (Sl 32,4)




A tota brida vaga
solta pels erms
rocosos
de l´ésser
una v´ritat
fugint
del zas

del llaç en l´aire.
                                 Que el ferro
al roig roent
no gravi
al moll
lo foc esclau.
Ni n´osqui
l´orella.

Que arran de sòl se senti
errant anònim
l´esquiu
galop.






xxx


no t´acuita cap canilla ni presa

que plàcidament a llepades beus lo riu
la resplendor al moll dels còdols!

sinó que un aguait ha de completar-te
i en un revers d´aigua
espillat
lo teu ullal lalluuuuu udola
el fosc de cova fosca
sense la possibilitat de l´ombra.



xxx


un cel tan clar

extensió de silenci
a mig color del matoll i l´ermàs

en l´interstici
entre present i possible
veloç un mixonet la sobrevola allí
just on una girafa ambla cap a l´arbre

               qui coneix la immediata trajectòria de l´altre?

i allí dues fulles tallants com dues petites ales
seguen l´espigada
mirada entre tiges seques

tot espai cap en una ferida
en aquell interstici


ROSTOLL



Agafo el toro brau per les banyes, el negre
que les clava fondo.
L´escometo
a riscos que em rebolqui.

Que cap nafra no em rebenti
si el fito als ulls
amb tots els meus rojos obscurs.

Haig d´esmussar-li els ossis coltells, ara l´un
ara l´altre, amb determini, sense repòs,
envestida a envestida
sota tants cels com duri el dol.

Que el polsim de banya llagrimejant a poc a poc
li veli el rostre fins encegar-lo

per a ser ja només front tot ell,
balenut,
que malgrat endevinar-me
no em pugui veure sinó des dels laterals.


xxx



Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m´esmero a fer-la´n
més se m´encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

                                  (Escarola)



xxx


Bancals de fruiters a punt per a la collita,
bales d´alfals i d´ordi escampades,
rengs de bajoqueres.

I la torre a frec de riu, ara
que una relativa distància els aproxima
encara més.

Des d´aquí dalt vorejant la sèquia, l´horta.

He repenjat la bicicleta al tronc d´una figuera.
A redós seu contemplo el meu paisatge
des d´un punt de vista insòlit.

És així com us haig de mirar?

La meua terra que sou vosaltres

veig des d´un angle estrany
que en la relativa distància

ens fa un. Compacte i relligat
com una paca,

a l´unison dins del pinyol i la tavella.



De 'En sordina', Meteora, 2015

En sordina viuen
els sentits. Un talp a cegues
me´n soscava el sòl.

...

Com rou vanitós,
entre el blat i la seua ombra
interposo el jo.

...

Riba, jonc, canyís.
Airecel rere aquest aire
que em xiula a les tiges.