dimecres, 17 de desembre de 2014

LLUCIETA CANYÀ I LES DONES DEL SEU TEMPS





1930 Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. A l'esquerra, en primer terme, Llucieta Canyà; el segon, Josep Maria de Sagarra. A la dreta, en primer terme, Pompeu Fabra. (Gabriel Casas i Golobardes, ANC)




Amb motiu de comentar la festivitat de Santa Llúcia en el blog La Panxa del Bou em va venir al cap la Llucieta Canyà. Aquesta escriptora va ser, durant la meva infantesa, un personatge fins i tot mediàtic, car l'havia pogut escoltar sovint per la ràdio. 
Llucieta Canyà va ser coneguda per molta gent a través d'un llibre que va esdevenir un veritable best séller de l'època, L'etern femení. Aquest llibre es va continuar reeditant de forma constant fins a la mort de l'autora. Va tenir fins i tot una seqüela, L'etern masculí.

L'etern femení és dels pocs llibres de Canyà que encara es pot trobar amb una certa facilitat. He buscat per internet, sense èxit de moment, si m'era possible trobar altres textos o llibres escrits per Canyà, car va cultivar molts gèneres, però només he accedit a un fragment del més famós, el qual les dones d'avui podem trobar carca i conservador, cosa que no li treu la gràcia. Jo havia identificat Canyà, durant anys, amb una certa carrincloneria catalana, que es copsa sovint en el teatre i la literatura populars i que avui continua existint, malgrat que prengui formes aparentment noves. Però Canyà va ser una dona interessant i culta, que es va saber adaptar als temps que vivia, cosa gens fàcil.

Llucieta Canyà va néixer a La Bisbal d'Emporda l'any 1901 i va morir a Barcelona el 1980. La primera edició de L'etern femení es va publicar l'any 1934. 

El seu pare era pagès i treballava en un magatzem de grans.Va tenir dues germanes, Maria del Remei i Maria Soledat, ella era la gran.

Va estudiar magisteri i dret, de jove es va traslladar a Barcelona, on les idees eren més avançades i hi havia més possibilitats culturals. L'any 1930 es va casar amb Miquel Poal, periodista, crític, autor teatral, novel·lista i assagista. Poal també va ser autor de lletres per a cançons, potser la més coneguda sigui la de Rosó. Amb Poal va tenir el seu únic fill.

Miquel Poal va morir l'any 1935. L'escriptora es va tornar a casar amb Santiago Manresa, un pediatre.

Llucieta Canyà va estar vinculada de jove a la Lliga i va col·laborar amb publicacions a La Veu de Catalunya on es va fer càrrec d'una secció dedicada al món de la dona. També va escriure per a d'altres revistes importants de l'època. Ja aleshores es va fer molt popular, tenia carisma i simpatia, ben aviat va fer xerrades i conferències on es palesava la seva capacitat divulgadora.

En aquells anys va començar a publicar poesia, Mare (1929) i Caixa de núvia (1933).


L'etern femení va ser prologat per Josep Maria de Sagarra. El 1936 va escriure una comèdia, L'estudiant de Girona, dedicada al seu marit que havia mort feia poc. Durant la guerra i la postguerra la seva producció literària es va aturar a causa de les circumstàncies però a partir dels anys cinquanta el nom de Llucieta Canyà va tornar a ser molt conegut.

L'any 1954 va publicar una comèdia sentimental, L'amor té cops amagats, que es va estrenar al Romea. L'any 1957 publicaria L'etern masculí, llibre també prologat per Sagarra. En aquesta època torna a escriure poesia però malauradament la majoria ha restat inèdita.

Durant els anys seixanta l'activitat de Llucieta Canyà va ser considerable, sorprèn comprovar en les hemeroteques el gran nombre de conferències que va donar per tota la geografia catalana, els actes culturals en els quals va participar i la seva presència en diferents programes radiofònics, algun dels quals tipus consultori, en el qual responia a preguntes dels qui trucaven a l'emissora. La seva popularitat va ser immensa.

Quan va morir estava enllestint noves obres de teatre i una novel·la. També és autora de contes infantils, com ara el famós En Patufet a Montserrat i d'algunes traduccions. Les seves obres més famoses es van traduir al castellà.




Podem trobar informació sobre Llucieta Canyà a la xarxa però no és tan fàcil aconseguir les seves publicacions:

Diccionari biogràfic de dones

Viquipèdia

La Llucieta de la Bisbal (article d'Emili Casademont publicat al Diari de Girona)

Llucieta Canyà, feminista i conservadora (article de Xavier Cortadellas)

Tot i que avui els textos de Canyà ens puguin semblar antiquats, estan ben escrits, amb grapa, i reflecteixen tot un món i uns costums que en aquell moment eren els que predominaven entre les dones, fins i tot entre les dones intel·lectuals, que eren poques. Llucieta Canyà pertany a un remarcable grup de dones catalanes que van conrear un periodisme popular i força interessant. Pel seu tarannà i carisma, si visqués avui, estic segura que seria un personatge habitual de la televisió i de les tertúlies. Tot s'ha de situar en el seu context i en el seu moment, en pocs anys tot ha canviat molt, un dels grans canvis ha estat, precisament, l'evolució en el món occidental del paper de la dona. Canyà, a més a més, no va viure a l'ombra del marit, com d'altres escriptores catalanes, sinó que sempre va actuar amb una gran independència de criteri i es va fer famosa i popular per mèrits propis.

Llúcia Canyà, a més a més, era una dona de bon veure i això va contribuir al fet que s'atribuís el seu èxit a aquest aspecte de la seva personalitat i que les bromes que des d'altres publicacions més progressistes se li dirigissin menystinguessin els aspectes més periodístics o literaris. En aquests móns de la cultura, però també en els de la política, és habitual ficar-se amb l'aspecte físic, sobretot en el cas de les dones, tant si ets lletja com si ets maca.

Però més enllà de la seva bellesa cal dir que tenia aquesta gràcia especial d'alguns personatges per connectar amb un públic molt divers, va ser una de les ànimes de la promoció de la festa de les modistes barcelonina i la seva capacitat de treball impressiona encara avui. En els anys cinquanta ja era més gran i va continuar tenint carisma i grapa i desvetllant algunes enveges i les injustes ires de persones amb idees més modernes i progressistes.


Un fragment de L'etern femení, (que ningú no s'espanti, ep):

Si vols trobar promès


Si vols trobar promès, no et desesperis corrent com boja a tots els llocs de moda, exposant-te a perdre la salut batent el rècord de perdre nits perquè si...

El promès el trobaràs quan menys t'ho pensis. Et sorprèn? Doncs és així. El promès el pots trobar pujant o baixant l'escala de casa teva. El pots trobar al departament d'un tren; en un lloc d'estiueig; anant a fer una visita; en una entitat cultural; en un concert; en un tramvia; al passeig; anant a missa; en una festa; en un teatre; en una excursió; a la Universitat o a l'Institut; al mateix taller on treballes; al despatx on estàs empleada. El promès pots trobar-lo allà on vagis.

Però el que si et diré, noia casadora, en to confidencial naturalment, és que els homes d'avui se'ls "pesca" amb molta més facilitat demostrant ser amiga de la senzillesa i entusiasta de la bondat;(...) que no ets amiga de nudismes ni d'exhibicions ultramodernistes; que no et plau d'ensenyar ni l'esquena, ni el pit, ni les cames. (...)

No creguessis pas, amiga, que els homes cerquin per mullers aquelles noies que guanyen rècords de natació o que juguen al bàsquet-ball o bé fumen tranquil·lament a la terrassa d'un cafè, no. (...)

Tot això serà molt modernista, molt dernier cri; però és evident que espanta els futurs marits, talment com un tren esporugueix els ocells d'un camp."


Llucieta Canyà, L'etern femení