divendres, 6 de març de 2009

Adéu i a reveure, Carmelina Sánchez-Cutillas!



El 22 de febrer d'aquest any va morir Carmelina Sánchez-Cutillas, important escriptora, de les poques dones en tornar a escriure en català -o valencià- durant la postguerra. Retirada, més o menys, de la vida literària durant la dècada dels vuitanta, és possible que un context més favorable a la creativitat literària l'hauria mantigut durant més temps en actiu. D'alguns autors se'n parla una mica en profunditat quan moren, de Sánchez-Cutillas no ha estat així. He trobat una noteta a Vilaweb i poca cosa més. Compareu el tema amb el ressò que té la desaparició d'altres famosos i coneguts. Un resum de la seva trajectòria:

Carmelina Sànchez-Cutillas (1927-2009), va ser historiadora, poeta i novel·lista. Durant la dècada de 1960, en ple esclat del realisme social, es vam publicar els seus primers reculls de poemes, destacant Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), o més endavant Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), títols que li donen un gran prestigi i la col·loquen entre la generació de poetes valencianes de postguerra. El reconeixement del públic li va arribar, però, amb la novel·la Matèria de Bretanya (1976), guardonada amb el premi Octubre-Andròmina de narrativa del 1975 i reeditada més de deu vegades, que ocupa un lloc preferent en la recuperació de la cultura i la llengua pròpies que es viu a partir del 1970 al País Valencià.

Tal i com diu Lluís Alpera: "la nostàlgia d'un passat en què es va viure d'una manera intensa fets reals se'ns presenta en la literatura de Sànchez-Cutillas –tant en la novel·la com en la poesia– travada perfectament amb el seu poder imaginatiu."

Ha sigut distingida com a "Valenciana de l'any 2008" i és sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.



"Tot és una llarga nit
sense respostes. Tota la vida
un desert fet de paraules
no dites, de silenci amenaçant.
La negació, com una xarxa de
filferro, punxant-nos sempre,
rebutjant els idealistes.
¿Qui va occir la veritat de l'home,
la veritat que jo pregue a tots?
Però ara cal que soterre
esta angoixa sota un mur blanc,
amb una creu de guix damunt
per no oblidar on jau la meua fe.
El plor del món és un engany,
i la joia i el cant de la vida
moriran fent equilibris
a qualsevol circ de la terra,
tots plegats amb el silenci."

("Tot és una llarga nit", del llibre Un món rebel)

Per sort, ens queden els blogs, on el ressò ha estat més gran i divers. Vegeu aquí, un vídeo que li dedica Josep Porcar a Salms, blog on es poden trobar enllaços a d'altres blogs que van comentar la notícia. Ara falta que poguem trobar els seus llibres amb una certa facilitat... ai.



Suggeriment:
Per manca de temps no puc penjar de cada autora tants poemes com voldria, si algú disposa de temps i ganes, es podria ampliar aquesta antologia modesta amb més textos, penjats als comentaris de cada entrada. A veure si us animeu a fer-ho.

6 comentaris:

Carles Mulet Grimalt ha dit...

El dia 24 de febrer, en asabentar-me'n de la seva mort vaig penjar un post on reproduïa aquests poema:

I JA SOM TANT!

La vella bagassa que fila i desfila
les vides de tots, m’obliga i em mana.
La bagassa vella amb la sang d’argila
i les mans glaçades, esmola sa dalla.

Ai, que el temps siga boirós, que els degotims
relliscosos de la pluja ho renten tot!
el cor de la paraula, el pas dels teuladins,
l’empenta vigorosa d’aquest amor,
- aquest amor tendríssim que m’ablama -.
Però, som carn d’exili, el llot, la sageta
que cau com un ocell, desorientada...
Som dos noms esbandits lletra per lletra;
com els palets i els punts amb que omplíem
aquells quaderns d’infants reblits de taques,
I ja som tant que no som res, ni voldríem
romandre diferents... Juguem a llargues!

(Llire d'amic e amada)

I ahir, 6 de març, amb motiu de la manifestació reivindacativa de la Diada de la Dona a Dénia, vaig penjar aquest altre:

TORCAR la pols sembla monòton
I el drap – amunt i avall – és groc
Com tot el cansament que ens vessa.
Torcar la pols –diuen algunes –
És esborrar el pas del temps
Que cau sobre totes les coses
I s’esmicola a poc a poc.

Torcar la pols cada matí
És el cilici que portem
Sobre la carn, i ens dol vivíssim
I molt aspre. I jo per consolar-me,
només per consolar-me, pense
que també podria ésser el ferm
motiu de la nostra rebel·lió.

(Conjugació en primera persona)

Júlia ha dit...

Gràcies Carles. Quins bells poemes i quina gran poeta!!!

Sàlvia ha dit...

No ho sabia. Jo vaig començar a llegir en català, ja fadrina, amb els seus llibres. Una gran escriptora. Un magnífic post, Júlia, s'ho mereix.

Besadetes

Júlia ha dit...

Doncs Sàlvia, he d'admetre que me'n vaig assabentar en voler-la posar al blog, per casualitat gairebé, una gran escriptora, efectivament.

alba ha dit...

A VOLTES RESARIA

Passar el temps així,
amor. Passar les hores
morint-me poc a poc
per no morir-me tota.

Abisme, torrentera,
incontenible llamp
que m’abriva la pena.
Ja no és possible, amor,
dir com t’estic plorant
-dir-t’ho serenament
i viure com si res-.

El vent, la pluja, un fum
espès que em desorbita
la sang i la tendresa...
i tot el cos vessat
de tu. Aribre teu! Llavor
d’una sembrada viva.

No. No m’és possible, amor,
somniar oratges; obrir
un múscul que no estiga
encés, per estimar-te;
remenar el silenci
cercant un crit més nou
que poguera salvar-me...

Mira si és trist açò,
que a voltes resaria;
però, hi ha tanta pols
per damunt de les coses,
que he oblidat les paraules
precises, l’exacta
forma del prec, el camí
del calvari..., i dubte
del prodigiós miracle
que obscurament desitge.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Alba!!!