dimecres, 14 de març de 2012

Carme Pagès




Carme Pagès (Figueres, 1948) és llicenciada en Filologia catalana, per la UOC. Ha fet de correctora i de professora de llengua catalana. És en la poesia, en l’assaig literari i en l’article,  que troba la seva via d’exteriorització més intensa.

-Autora de L’agulla del destí (recull de cinc poemaris publicats per Òmnium Cultural, Ajuntament de Figueres, Diputació de Girona i Consell Comarcal de l’Alt Empordà, a Ed. Brau, 2011) i d’El solatge clàssic en la poesia angladiana (assaig analític sobre la influència que exerciren els clàssics grecollatins en la poesia de Maria Àngels Anglada, publicat per l’Istitut d’Estudis Empordanesos, 2011).

Al llarg del seu caminar poètic ha estat guardonada en diferents ocasions:

-Finalista al Premi Ciutat de Terrassa (1998); Premi Mateu Janés – Montserrat Pujol, de Molins de Rei (1993 i 1998); Premi de Poesia de la Nit de Sant Jordi de la Catalunya Nord (2004) atorgat per Òmnium Cultural de Barcelona.

-La Companyia Literària Ginesta d’Or de Perpinyà l’ha fet mereixedora dels premis: Aracel·li-Modest Sabaté (2005 i 2007); Francesc Català (2006); Flor Natural (2010);   nomenada Mestre en Gai Saber (2011).

-Diferents compositors han posat notes musicals a alguns dels seus poemes, d’entre els quals Odiló M. Planàs (Monestir de Montserrat), Rosa M. Gratacós (Figueres), Joan Falgarona (Figueres), Xavier Falgarona (Figueres) i Carles Vidal (Barcelona).

-Forma part del col·lectiu de poetes de versos.cat.

Per a la Carme la poesia representa un exercici introspectiu i d’observació que li propicia l’aprenentatge del propi coneixement, immers sempre en l’alteritat. Cerca la bellesa en la forma i en el contingut, encara que no associa mai la bellesa a l’alegria, opina que la bellesa també pot ser present en el dolor i en la disconformitat. Necessitem de la bellesa formal del poema per pal·liar els estralls que la pena provoca. De fet, la bellesa dins les diferents formes d’art sempre ens impacta i ens emociona, per això la poesia ens proporciona aquella breu pausa espiritual que necessitem per seguir endavant. La poesia és una forma més d’art exterioritzada a través d’un sedàs fet de pensament musical.

BREU ANTOLOGIA:

                                  
BITÀCOLA 


Velejo camins brogents del meu cor,
talment com la nau solca aigües ferotges.
Deso gelosament dins la bitàcola

la capissera rosa dels meus vents.

Bufo el gresol per no veure l’agulla,
quan marca rumbs que no vull perseguir
i em deixo arrossegar per aigües somes
amb connivència d’obscures nits.

Faig esborranys en el quadern de bord
per redactar millor el meu diari
sota els severs llambrecs d’un capità
que marca la distància navegada,
però no ens avisa quan som a port.



 TENDRESES


Obres els ulls a la vida
i ja ets aire, i ets sol, i núvol,
i pluja alhora. En tendra
cantarella vibres quietament
contra el meu cor juganer.
Camines a tentines pel verd camí
del candor, i un xiscle dolç imita
l’alegria desbordada dels meus
ulls embadalits, i amb petons
de papallona, volem plegades
pel cel d’avui, que és blau i és franc,
i lliure de gropades...
                                                                                                                                                                        

APATIA

Cada matí, em llevo amb paraules mudes.

Vestida amb la nit, obro el finestró
i el dia m’empeny d’una batzegada.
De casa estant, tresco per vells camins
amanyagant llum que m’és gratuïta.
No tarda gaire a enllotar-se’m la pell
amb esquitxos d’un món brut que em visita.
Notícies de fam, de morts i de crims,
es passegen per casa a corre-cuita...
(Vaig de puntetes tot fent-me el distret,
no sigui que el cor, sonós, se’m desperti).




LA PLAÇA DELS SENTIMENTS


Aquest matí, he creuat la plaça dels sentiments:
hi he vist la fruïció, olorant, palpant
i assaborint plaers de menuda dimensió
(petits pecats consentits i contemplats).

Aquest matí, hi havia, a la plaça,
tres joves amb esplín a la mirada.
Esguards de bellesa taciturna,  
que em feien intuir els blaus de les seves ànimes.

Aquest matí, en  un cafè de la plaça,
he vist un cambrer contrariat
per les exigències discordants
d’un client fàtuament recalcitrant.


Aquest matí, en una racó de la plaça,
he vist l’enveja atrapada als ulls d’un ancià
mentre observava  despòticament un rara avis
que caminava amb pas segur i agosarat.

Aquest matí, sota una volta de la plaça,
hi havia un home demanant almoina
amb rostre lúgubre i macilent
que fregava la indigència immereixent.

Aquest matí, he vist travessar, expeditivament,
la plaça, una noia amb maletí;
de les seves fràgils i modernes ulleres,
emanava, circumspectament, follia i frenesí.


Aquest matí, al bell mig de la plaça,
he vist uns ulls idolatrant-ne uns altres
que encara que es veien innocents.
Amb tot, semblaven impacients...


Aquest matí, a la plaça, el projectat
salivall d’un jove m’ha provocat desplaença
i m’he adonat de la magnanimitat d’una noia
que feia de bastó a una caduca senyora.

Aquest matí, a la plaça, he parat esment
al menyspreu que ha patit un infant,
i he vist l’efusió d’un noi abraçant un company
i la vanitat d’una dama fútilment sensacional.

Aquest matí, a la plaça, he llegit estranyesa
als ulls testimonials d’un làbil colom blanc...

                                                  
                    
                            POEMA ÈPIC

                                   Què cantaré jo de la meva terra
                                   per fer un poema èpic com Whitman,
                                   o Verdaguer? 
                                   Cantaré l’ombra de la vasta arbreda
                                   que escampa pensaments melodiosos
                                   dessobre meu?
                                   O cantaré aquella brisa mansoia
                                   que deixa buquet de sal als meus llavis
                                   àvids de mel?
                                   O cantaré els homes i les dones
                                   que lluiten devots per noves històries
                                   d’afranquiment?
                                   Posaré accents en els sons de les ànimes
                                   i comes que marquin curts hemistiquis
                                   d’arrelament.
                                   I potser no trobi mots prou compactes
                                   per manifestar  gestes dels vostres actes
                                   austerament.
                                   Amb vella ploma escriuria nous somnis
       i molts propòsits que els fills complirien
       honradament.

       Però només sóc una pobra poeta
 que  guarda tancada en els seus poemes
       la música dels pensaments.
                                                                             
   ESTROFES BUCÒLIQUES

                                   Un juliol no gaire ardent
                                   s’esmuny entre verd de fulles
                                   i cants de joves ocells.

                                   El sol feble, poc fogós,
                                   es rendeix a l’hora baixa
                                   per engallardir les flors.

                                   Connexes en bell duet,
                                   cadernera i cigala
                                   canten a cor i a pleret.

                                   El rierol en passar
                                   alegroi les coraleja
                                   esquitxant el rocallar.

                                   Amb celsitud imperant,
                                   m’ombreja entre el seu fullatge
                                   una alzina altiva i gran.

                                   I jo em sento tan minúscula,
                                   entre terrossos i blaus,
                                   que el cor em demana calma
                                   quan miro d’abraçar pau...

                                                                   

                                     DELIRIS DE DIONÍS

     « In vino veritas »
     (Erasme, Adagia)

« En el vi hi ha la veritat »

                      

Quan el setembre desgrana
I el gotim és esclatant
i esguarda la vinya espleta,
el pagès engega el cant:

-El darrer sol de la tarda
farà collidor el raïm...
-Saonaria la polpa
una espurna de plugim...
-Per no recollir l’engruna,
sigui mesurat el vent...

Tragina novençans somnis
en velles semals lleials.
Afina velles tisores
en nova pedra d’anhels.

Entre fileres de vinya,
desfilen hores de most
que sedegen les abelles
borinant els semalots.

Quan l’últim sol de la tarda
s’endugui amb ell el tragí,
xopi la vinya de calma
i es fonguin braves suors,
la dolça claror daurada
reposarà el collidor.
                          (verema)        

                                     
                                       
La primera pluja de l’estiu
troba la seva música als  ulls...

L’embriac olor de gessamí
és el vi que ens trasbalsa els sentits.
El món s’ha amagat rere cortines
d’aigua i un tro aterridor m’empeny
vers l’igni refugi del teu pit.
Feréstecs llamps encenen guspires
de desig que m’aferren a tu,
i comença el joc obsequiós
que troba pau en dolces paraules
i en llavis rellents i en esguards rendits.

Eros dansa febril entre l’aigua
fins que el contort de l’alba daurada
ens cobreix  púdicament el cos...

                          (primera pluja d’estiu)

Compartim el vi de la mateixa copa
i no em calen veus per dir-te el que et vull dir.
Els teus mots ressonen en la meva boca
i tu cantes els poemes que jo escric.
Quan l'ombra dels teus ulls plora una condemna,
els cirrus dels meus ja els ha deixat humits.
Si les teves mans apunten la tendresa,
m'arrauleixo dòcilment en el teu pit.
Si es mostra salaç la meva boca encesa,
els teus llavis amansen el foc ardit.
Agafats de la mà refem vells presagis
i amb voluntat, llaurem nous somnis als fills.
                                     
                                      (complicitat)
  Aspres terres palesen
  la fermesa d’un màgic
  i magnètic paisatge
  solcat per ufanosos
  ceps, pares de l’expressa
  bondat d’un vi que vessa
  secrets entre els amics.

  Endinso la mirada
  en el camí i observo
  el que s’hi manifesta.
  Remoc en la memòria
  eclipsades i fràgils
  fesomies de muses
  i un vent em xiuxiueja
  clandestines paraules
  d’evocació dolça
  amb regust de nostàlgia.
  De tornada a l’Olimp,
  lloaré la comarca
  i enlairaré la copa
  per honorar-ne el vi.

                          (Dionís a l’Empordà)

Fill d’uberosos raïms
de nostra estimada terra,
que li llega identitat,
ens arriba, amb el novembre,
un nèctar per tots preat.

Ens fa venir salivera,
alhora que remembrar,
amb el cor ple de tendresa,
bells passatges autumnals
-senzilles esdevinences
d’acollença i de caliu.
És vi jove, és vi novell,
és el nostre vi de l’any,
que serva flaire de fulla,
gust de fruit, alè de foc.

És un primerenc esbós
d’exquisida trasmudança,
que ens permet d’imaginar
la noblesa i també el cos
del bon anyenc que serà.

                          (vi novell)

  La pluja dansa compassos
  d’aigua pels vitralls de l’ànima.
  El cel és grisós i tènue
  i afloren lents pensaments
  i paraula. Abraçada
  a l’ampolla, ballo valsos
  imprevistos, dibuixant
  el rostre que calla veu
  i entranyes, evocant el foc
  d’una nit  devora l’aigua.
  -La pluja tàcita i dèbil
  és la raó per pensar-te.

                          (pensar-te)

  Recordo un ple dia de vent del nord,
quan vaig plantar el meu estendard en els
teus camps de terra inculta i pedregosa.
Novicis, inventàvem horitzons
solcats per llaures velles i oxidades.
Amb  semalers esquerdats, traginàvem
terrossos d’esforç. I anàvem, amb fe,
del turó d’una il·lusió al d’una altra.
Despullàvem les bancades d’herbei
per deslliurar la gleva de malànima.
Avui, tenim most que bull a la tina
i no som masovers de cap senyor.
Tenim els ulls plens de somnis d’anyada,
i encara un bes fervent tanca els acords.
I tendrament ens trenem les mirades,
i a la terra ens colla el frec de la pell
quan junts reblem el clau a cops d’aixada.
Hem estimat i estimarem la terra
que ens flanqueja callada els sentiments:
sap que un vers amorós silenciem
escrit amb cintes verdes de circells.

                                      (conreant l’esperança)

Espurnes de llum bateguen lentes 
en iris cansats...
M’encadeno a tu com l’heura al mur...
M’embolico en el teu fur intern
i, encuriosida, sondejo anhels.
Com Aracne, teixeixo ml fils.
Tu... l’Atena que desnuo amb seny,
fonent l’altivesa del teu gel.
Et grimpo l’ànim, com l’heura al mur...
Bec del cristall que abriga el teu vi
i els pàmpols verds es van fent daurats.
El teu silenci m’és permissiu
i enlairo els somnis a cels privats.
Només una terra acull el compàs
del teu ritme unit al meu pas,
i es fon el deliri en l’intent
de llegar llibertat als descendents.

                           (com l’heura al mur)

Llaurarem somnis bàquics
per engendrar bons raïms
i donar cos digne al vi.
Amb els nèctars de tals fruits,
recollirem benmereixences
pels esforços esmerçats,
i gustoses  delectances
per a severs paladars.

                          (Llaurant els somnis)
      

1 comentari:

Glo.bos.blog ha dit...

Bona feina, Júlia!
Tu sempre a la recerca de veus femenines
que tenen coses a dir.
Et segueixo!