diumenge, 21 de desembre de 2008

Celia Viñas, entusiasme intel·ligent



Cèlia Viñas (Palamòs, 1915 – Almeria, 1953) va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona. Va escriure poesia, teatre, narrativa i textos de diferent tipologia. Hi ha una bona part de la seva obra dedicada al públic infantil. Del seu pas per Mallorca durant la seva joventut li va quedar la memòria de la relació amb autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Josep Maria Llompart. Des de molt jove va contactar també amb ambients teatrals, un gènere que l’apassionava i al qual dedicaria moltes energies, com a autora i com a directora de grups juvenils en la seva etapa almeriense.


El 1943 es trasllada a Almeria després de guanyar una càtedra de literatura. En aquesta ciutat encara existeix un institut i una tertúlia que porten el seu nom i el fet és que va deixar una emprempta importantíssima en aquesta ciutat que va estimar tant, a la qual es va incorporar amb entusiasme, amb dedicació pedagògica, amb tantes iniciatives una mica incompreses en aquell temps. Les circumstàncies de la postguerra i la seva residència a Andalusia la van dur a escriure bona part de la seva obra en castellà. Es va casar a Andalusia amb el professor Arturo Medina. Durant la dècada dels 50 va participar en l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951), i va publicar a la seva estimada Mallorca, a l’editorial Moll, el llibre de poemes en català: Del foc i la cendra (1953), un conjunt de textos de joventut i de maduresa que destaca entre la poesia de l’època. També escriu textos memorialístics, com ara De esto y aquello, publicat de manera pòstuma a Almeria el 1995. El crític Francisco Galera Nogales ha escrit un excel·lent treball sobre l’autora: Vida y obra de Cèlia Viñas (1991). Va deixar dues novel·les inèdites.




Personalment no puc deixar d'associar Celia Viñas a boniques antologies escolars, a cursets sobre teatre infantil on utilitzàvem, fa anys, els seus textos. Admeto que fins no fa massa anys vaig ignorar les circumstàncies de la seva vida i mort, prematura, i de la seva producció en català. En el mesquí món literari que ens acull, el bilingüisme intel·lectual no és ben vist, sobre tot quan afecta a la poesia, ja que en periodisme s'admet i aplaudeix i molts autors nostrats han viscut i viuen força bé mercès a la seva activitat en castellà. També les antologies en castellà han oblidat en ocasions la seva producció catalana, és clar. A més, se l'ha etiquetat en ocasions com a autora infantil, juvenil, cosa que, malauradament, de vegades sembla un greuge i tot (!). Cèlia Viñas em fascina, tan bonica, tan jove, tan intel·ligent, tan apassionada, tan capaç d'enamorar-se de tots els paisatges. Té tots els elements per haver-se convertit en un mite intel·lectual, però no ha estat així... de moment.


AVUI
Perquè avui el cel és blau
i la rosa més encesa,
perquè el colom plana un vol
amb un fregadís de seda,
perquè a dalt del taronger
hi ha verdors de fulla tendra,
perquè l'aire del matí
té cançons de pluges fresques,
perquè riu el rierol,
perquè les planes són verdes,
perquè el mar trena garlandes
entorn de les blanques veles
i el sol munta bru de mel
enmig d'un brunzir d'abelles
i al bell cim del puig més alt
hi ha un degotís de bresca...
vine, amor, que el cel és blau
i la rosa és més encesa.


Tabla de multiplicar

Dos por una es dos;
dos por dos, cuatro;
tras de la ventana
un cielo claro.

Dos por una es dos;
dos por dos, cuatro;
cruza la ventana un pájaro.

-Silencio.
Dictado.
Las agudas se acentúan
cuando... -No sé cuándo.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Carme Guasch, la força de l'amor enyorat


Carme Guasch i Darné (Figueres, 3 d'octubre de 1928 - Badalona, 22 d'agost de 1998) va ser una important escriptora d'origen empordanès, però molt vinculada amb Badalona, on va viure molts anys, ciutat que li ha dedicat una plaça i un premi de poesia.

Va passar la infantesa a Figueres. Malgrat l'època, va poder estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona i va començar ben aviat a col·laborar en iniciatives intel·lectuals i en publicacions diverses. Va ser amiga de Fages de Climent i va ordenar i transcriure l'obra literària d'aquest autor. Va guanyar diferents premis, també de narrativa, com ara el Víctor Català. La mort del seu home va fer que dediqués a aquest molts poemes, ja l'amor havia estat un tema recurrent en la seva obra. Malauradament va morir encara en plenitud creativa, l'any 1998. L'any 2005 Columna va publicar les seves obres completes.


Tot i comptar amb un currículum força impressionant, malgrat que es va relacionar amb els sectors literaris, que va portar una vida literària activa i que ha comptat amb el reconeixement de la seva ciutat, jo crec que és, encara, (coses del país), una autora poc coneguda. La vaig descobrir per casualitat, remenant llibreries, quan es va editar el recull del 2005. Va utilitzar força el sonet i té poemes molt intel·ligents, una mena de jocs poètics dedicats a autors que admirava, alguns d'ells elaborats amb frases d'altres escriptors, cosa que mostra el seu gran bagatge cultural.


Precisament avui, que anava a penjar aquest post, m'he ensopegat amb una referència a la seva obra al blog del també poeta Antoni Casals,
Secundària Memòria. En el camp de la tafaneria intel·lectual, cal dir que va tenir tres fills, un d'ells és el Toni Soler de Polònia, una altra filla, la Sílvia Soler, també és escriptora. Seria una llàstima que Guasch fos coneguda per ser 'la mare de...', la veritat. Una mostra del seu enginy poètic és aquest sonet-acròstic on les primeres lletres dels versos donen el nom i cognoms del seu espòs.


Avui, que fa deu anys, amic, amat,
No s'ha esbullat ni un bri la nostra trena
T'has instal·lat en mi com un nonat
O com la sang que em salta dins la vena.

Nit rere nit, acuts al meu costat
I com una heura a l'arbre s'encadena
Sobre l'antic enyor has arrelat
Omplint-lo tot de llum nova i serena.

Lleials, tossuts, fidels amants encara,
Enfront la mort —que uneix més que separa—
Ressuscitem l'amor entre tots dos.

Besadament, signem el pacte
On el lligam més ferm segueix intacte:
Sobre la tomba flamejant de flors.

5 de març de 1992 (Del llibre Poesia Completa. Barcelona, Columna, 2005.


dimecres, 10 de desembre de 2008

Joana Raspall, molt més que una 'clàssica' escolar




LA NIT

La nit no m'espanta
que és com llana flonja;
m'abraça, i em deixa
colgat de tebior.
Quan el sol apunta
color de taronja
ella s'acomiada
tot fent-me un petó.


Avui parlaré, recuperant escrits d'altres blogs, d'una
veterana autora catalana de poesia i de moltes altres coses. Joana Raspall, bibliotecària i escriptora, amb molts anys i molts poemes, és un clàssic a les nostres escoles. És autora també, en col·laboració amb altres persones, de diccionaris imprescindibles i meravellosos. Crec que li ha passat com a molts autors i autores de novel·les juvenils i infantils, que no han aconseguit el reconeixement que mereixen, encara que tenen premis, publicacions i que han dinamitzat la vida cultural del país en molts fronts.


Joana Raspall és de Sant Feliu de Llobregat, ciutat de les roses. La seva ciutat li va reconèixer la tasca proposant-la per a la Creu de Sant Jordi. Els infants de les nostres escoles han llegit molts poemes d'aquesta autora, poemes senzills, petits fragments de vida i de paisatge, recollits en llibres i també en webs de poesia per a petits i grans. Els seus reculls de poesia per a adults costen de trobar. La seva poesia infantil, però, no és només infantil, sinó per a tothom, poesia del moment, de l'objecte, de la tendresa. Crec que va ser durant aquestes darreres festes de Nadal que vaig sentir, pel ràdio, un infant que recitava, molt bé per cert, Si haguessis nascut... Potser molts poetes d'aquests tan elitistes, agosarats, estripats i avantguardistes que corren per la nostra petita pàtria no valoren aquests poemes o, encara pitjor, els obvien, com a una obra menor i de poca ambició. Per a mi és un nom més per afegir a l'esplèndid estol de senyores, senyorasses, de la nostra literatura catalana, sotmesa sovint a les mesquineses derivades del fet de tenir poc 'mercat' i que, pel que fa a les dones, encara es troba amb més problemes per a poder-se difondre. Ahir vaig fer un repàs pel fons de la biblioteca Joan Oliver i vaig constatar que no tan sols les antologies 'obliden' les dones sinó que trobar llibres de poesia de dones catalanes, més enllà de les habituals, és una tasca molt i molt difícil.


Copio les dades 'oficials' de l'autora a la viquipèdia:

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913) és una escriptora i bibliotecària catalana. Es llicencià en biblioteconomia i el 1932 des de la revista Claror inicià una campanya demanant una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat, ciutat on resideix des d'aleshores. Durant la guerra civil espanyola treballà de bibliotecària, tot contribuint a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció. Després de la guerra va donar classes de català al seu domicili particular, cosa que continuà fent anys més tard amb l'assessorament d'Òmnium Cultural. Al Primer Congrés de Cultura Catalana formà part de la ponència El llibre de teatre infantil que ocasionà la col·lecció de teatre Edebe catalana.

Ha col·laborat habitualment en revistes locals i fou promotora del
premi Martí Dot de poesia de Sant Feliu de Llobregat. És medalla d'or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

El rostre de Joana Raspall m'inspira la mateixa admiració que el d'Abelló, la bellesa de la maduresa activa, de la vellesa en plenitud, un mapa de la vida que, amb tanta cirurgia estètica i d'altres manipulacions diverses que el nostre temps propicia, per tal de semblar jove, té tendència a desaparèixer engolit per la mesquinesa del nostre temps.


Per casualitat he conegut fa un temps una filla de Joana Raspall, excel·lent pintora i excel·lent persona, em va fer molta il·lusió.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Montserrat Abelló: longevitat intel·ligent



Ahir veia per la televisió una actriu força coneguda que fa una obra de teatre enguany, si no arriba a ser per la veu ni la reconec, algú l'ha enredat i la botoxat de forma absurda i maldestre. No és l'única, sembla que convertir la cara en una màscara absurda és la moda d'avui, pel que fa, sobretot, a les actrius. I, en canvi, que n'és, de bella, la vellesa natural, aquest mapa del temps al rostre, en el qual s'hi poden llegir tantes coses no dites! Això he pensat en penjar aquesta imatge magnífica de Montserrat Abelló.


Montserrat Abelló (Tarragona, 1918), ha estat poeta i traductora. A més de la seva obra poètica, com Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), o Dins l'esfera del temps (1998), premi Crítica Serra d'Or, cal destacar les traduccions de poetes anglosaxones, sobretot de Sylvia Plath. També ha traduït a l'anglès textos de Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, entre d'altres. L'any 2002 va reunir la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules, guardonat amb el premi Cavall Verd de poesia del 2003, el premi Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica del 2003, i el premi Lletra d'Or del mateix any. Afortunadament, aquest llibre es pot trobar a força biblioteques, per cert. Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, és autora d'algunes antologies de poesia feta per dones, entre les quals destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). Com se sap, li van donar, i ja era hora, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Considerant la seva edat, és una mostra de com van les coses a casa nostra, on els homenatges te'ls fan quan estàs molt malalt o ets molt vell. I si, a més, ets dona, doncs...

Marxaré per
un llarg camí
ja no hi retrobaré la veu,
l'amic. Aturada en el
camí, desconeixeré
la meva ombra allargada
al portal dels adéus.
La mà estirada plena
de records d'ahir.
I, amb l'esguard fit
a l'horitzó, esperaré
el meu propi retorn.
(Del llibre Paraules no dites)

dissabte, 6 de desembre de 2008

Maria Mercè Marçal, jove per sempre




Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Va passar la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell). Llicenciada en Filologia Clàssica, va exercir la docència en diversos instituts. Es va donar a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores va publicar diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora va publicar també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que va obtenir diverses distincions de la crítica. L'any 1973 va ser cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, va participar en política i en moviments cívics com el feminista. Va ser molt valenta amb el seu descobriment de l'homosexualitat, encara que sembli aquest un tema anècdotic i de tafaneria avui encara hi ha força famosos i famoses que no gosen admetre el que tothom sap, fet aquest que perjudica molt la normalització del tema.



Malauradament, vam perdre molt aviat la veu de Marçal, un cas semblant al que va passar, en la prosa, amb Montserrat Roig. Crec que la literatura catalana, si elles fossin vives, seria tota una altra cosa. O potser no. De fet, molts dels poetes d'aquells memorables Llibres del Mall, ben editats, magnífics i bells volums, avui escriuen poc o gens i s'han dedicat a d'altres coses, encara que estiguin, de prop o de lluny, relacionats amb la literatura. Sobre aquell grup de poetes ardits que havien de fer història i substituir la tradició caduca, (es va arribar fins i tot a ironitzar amb allò de les Flors del Mall), sorgeixen de tant en tant nous joves amb empenta que de forma suposadament imparable volen fer història literària i s'acaben diluint en la vida real i les seves servituds. De tots els d'aleshores, segons el meu parer subjectiu, sura avui tan sols, amb llum pròpia, Marçal. La vida va ser excessivament breu per a aquesta autora i sempre la recordarem jove, no tindrem, com en d'altres casos, les imatges de joventut i les de vellesa, l'expressió de l'entusiasme arrauxat comparada amb la seriositat irònica i múrria que donen els anys i l'experiència. Recordo que el primer llibre d'ella me'l va regalar el meu marit, fa molts anys; l'havia fullejat per atzar, no coneixia l'autora i li va semblar que m'agradaria perquè els poemes no eren estranys sinó que fins i tot, molts rimaven. Rimar havia esdevingut un pecat i encara ho és, en segons quins àmbits de poètica dogmàtica. No sento, ho admeto, cap entusiasme per la seva novel·la, em vaig avorrir d'allò més amb ella, malgrat els premis i tot això, però com a poetessa que neix i es fa em sembla, encara immensa, genial i propera. Morir jove també mitifica, de forma inevitable, i crec que Marçal ha patit aquesta incondicionalitat amb la qual es lloen els morts, cosa que potser no seria del seu gust.


Bruixa de dol

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

divendres, 5 de desembre de 2008

Rosa Leveroni

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985). En algunes referències biogràfiques s'hi troben afirmacions com ara: la seva poesia es troba influïda pel mestratge de Carles Riba, tant en els models formals com en el refús de la superficialitat i el barroquisme. Possiblement, els personatges d'aquella època s'influenciaven mútuament, com és natural. Vaig sentir parlar de Leveroni, com de tants autors i fets, per primera vegada, a las classes de Ricard Salvat. Després se l'ha reivindicat força i ha passat a ser, de gairebé una desconeguda, una poetessa de la tríada capitolina que les antologies convencionals no obliden mai (Arderiu-Marçal-Leveroni, i una mica de Salvà), malgrat que mentre va viure tampoc és que els mitjans es fessin massa ressò de la seva obra. Per la publicació de les seves confessions hem pogut saber que va tenir una llarga història amorosa amb Ferran Soldevila i alguna brometa de flirteig amb Riba. Aquelles noies de l'emblemàtica Escola de Bibliotecàries, belles, decidides, benestants, joves, intel·ligents, coratjoses i republicanes devien desvetllar passions i elles, sense companys de la seva edat a l'aula, segurament, com ens ha passat a totes, devien admirar molt i molt els seus intel·lectuals mestres en una època en la qual es creia, encara que ara ens costi de reconèixer que els homes eren superiors. La seva obra és breu i es troba recollida en dos volums: Poesia (1981) i Contes (1985). Va escriure també assaig i crítica literària (sobre Ausiàs March, especialment). Durant la postguerra va desenvolupar una tasca important en la represa de la cultura i la llengua catalanes. L'any 1982 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser una de les primeres membres i, posteriorment, sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va romandre soltera, timonejant el negoci familiar.



TESTAMENT

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.


dijous, 4 de desembre de 2008

Clementina es diu, Clementina es deia...



Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889-1976) ha estat l'afortunada poeta (veient el panorama) que mai no obliden les antologies convencionals, suposo que a causa d'haver estat l'esposa de Carles Riba. La crítica literària la situa dins la poesia postsimbolista, moviment que neix cap al 1915 per a renovar el noucentisme i de fet, ja abans de casar-se l'inclouen en una antologia de l'època. Filla també d'argenter, el 1916 es va casar amb el poeta Carles Riba, però la seva poesia sembla més propera a un altre dels grans noms de l'època, Josep Carner. El meu admirat Ricard Salvat recordo que en les seves classes de la universitat, allà pels primers setanta, parlava del poeta que neix i del poeta que es fa i de com quan es reuneixen ambdues condicions s'arriba a l'excel·lència, per a ell Riba era un poeta que 's'havia fet' però Clementina era genuïna, poeta des de sempre. El primer llibre publicat per Arderiu va ser Cançons i elegies (1916), al qual van seguir títols com Sempre i ara (1946), que havia guanyat el premi Joaquim Folguera el 1938, És a dir (1958) o L'esperança encara (1969).
Com es sabut, ella i Carles Riba van viure a França fins el 1943 per a després instal·lar-se tots dos a Barcelona i convertir-se en referent de les noves generacions, cosa que també, de forma inevitable, va propiciar una gran incondicionalitat dels sectors de la resistència cultural vers la seva tasca. Cal reconèixer que van ser, i en aquella època resulta admirable, dels darrers en marxar i dels primers en tornar. La seva poesia la va aplegar Arderiu a Obra poètica, Barcelona, Edicions 62, 1973. Clementina Arderiu, de forma inevitable, va quedar en un segon terme i va haver de tirar endavant una família nombrosa. L'època també ho amarava tot plegat de conservadurisme i la religió tenia molt de pes, com es prou sabut. Les confessions de Leveroni recullen alguna anècdota de Carles Riba flirtejant amb ella, sembla que, com deia el seriós Riba, en broma, s'enamorava de les poetesses. Que gent tant seriosa tingués les seves relliscades té la seva gràcia i els fa molt més humans. Que els hagi sortit un nét com en Pau Riba, encara en té molta més i encara els fa més i més humans. Que els fills d'en Pau Riba cantin en castellà ja és el súmmum.


EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.
Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Antologies

Segurament si es publiqués una antologia de Poesia Masculina dels Països Catalans ens quedaríem una mica sorpresos (i sorpreses). Quan es fan antologies restringides a algun sector humà és perquè aquell grup resulta minoritari, singular, una mica raret, vaja. O bé perquè es vol remarcar algun tipus de fenòmen social, o donar a conèixer autors novells. Antigament eren molt freqüents i populars (populars en àmbits restringits) les antologies universitàries. A partir del moviment que està generant Violant de Bru, per exemple, amb la propera trobada de blogaires poetes, es podria endegar una antologia de poetes i poetesses amb aquesta característica específica, ser bloggers.

Les antologies de dones responen a una necessitat i a un oblit, és clar. D’antologies de poesies de dones, recents –més o menys- n’he trobat tres, fins ara. La més actual, encara que amb una temàtica determinada, és Eròtiques i despentinades, 129 poemes eròtics, escrits per 69 dones (¡!), i reivindica el component eròtic de la poesia femenina. Ha estat editat per Arola. Els drets de la primera edició s’han cedit a l’Associació de Dones contra la violència familiar i els de futures edicions es donaran a diferents associacions també de dones, associacions que, per cert, no sé si en treuran gaire rendiment d’aquesta aportació.

Una altra antologia es Antologia de poesia catalana femenina, de Carme Riera, de l’any 2003, amb unes belles il·lustracions d’Eulàlia Sariola, editat per l’Editorial Mediterrània, recull l’obra de quinze poetes, totes elles remarcables.

Una altra antologia, la més extensa, és Contemporànies, antologia de poetes dels Països Catalans, de 1999, a cura de Vinyet Panyella, editada pel Mèdol a través de l’Institut Català de la Dona. És una antologia més extensa, força actual encara i ben estructurada, molt interessant.

En tots els casos com es pot veure, petites editorials, uns certs suports institucionals i bona voluntat. Encara em sorprenc quan fullejo antologies més o menys actuals, editades per grans grups editorials i m’hi trobo quatre gatetes. Em temo que de vegades hem de fer un esforç, estic pensant que jo mateixa, si hagués dedicat aquest blog a ‘Poesia’ en general, és possible que hagues caigut en el parany d’anar esmentant senyors, que són els qui més ‘sonen’ i més fàcils de trobar per tot arreu. No vol dir això que no n’hi hagi molts, també, de marginats, oblidats, inèdits i injustament bandejats del primer prestatge de la cultureta, ep. Però, vaja, la diferència, considerant l’època en què vivim, és immensa.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Dolors Monserdà





Dolors Monserdà (1845-1919) va ser una gran excepció en el seu temps, perquè escriure i fer activisme cultural dirigit a la dona ja era, en èpoques passades, una heroïcitat, malgrat la protagonista agosarada fos de classe alta i no es considerés, de moment, de nació oprimida. Només cal recordar la bronca que li cau a la pobra Regenta clarinesca quan, de joveneta, descobreixen que escriu poemes... a la Mare de Déu. No és estrany, doncs, que Salvà, per exemple, se sentís fins i tot una mica avergonyida de les seves aficions. Monserdà, a més, no es va limitar a escriure quatre poesies, sinó que va tocar tots els gèneres i va desenvolupar una gran tasca periodística.

Monserdà va néixer al carrer de la Palla, al cor de la ciutat de Barcelona. Va tenir un germà pintor, Enric Monserdà, biografiat per Feliu Elies, un gran, immens, oblidat també. La pintura era, en aquella època, el motor de la migrada cultureta catalana d’aleshores i Monserdà va poder conèixer molts personatges importants d’aquells anys, a les tertúlies del seu germà: Milà i Fontanals, Frederic Soler, Vilanova, Marià Aguiló, Clavé, Monturiol...

En una publicació dirigida per Clavé hi va començar a escriure, cap al 1862, els primers versos i també alguns articles com ara un sobre l’abolició de l’esclavitud. En aquelles tertúlies va conèixer Josepa Massanés, poetessa tarragonina avui també força oblidada, més gran que ella. Monserdà es va casar el 1865 amb l’argenter Eusebi Macià, el seu pare també era argenter. Els joiers formaven una certa aristocràcia menestral a la ciutat, fet aquest que queda molt ben explicat a novel·les com ara Mariona Rebull, d’Ignaci Agustí. Va tenir quatre fills, dos dels quals van morir de petits. Dolors, que va néixer el 1892, es va casar amb Puig i Cadafalch i Angelina, dos anys més jove, es va casar amb un advocat.

Monserdà va escriure poesia, narrativa, teatre. Va estrenar un parell d’obres al Romea. Catalunya es trobava immersa en l’optimisme una mica fràgil de la Renaixença. En aquella època trobem altres dones escriptores, totes elles dedicades a la poesia, i de les quals costa avui recuperar textos: la mencionada Massanés, a qui més endavant Monserdà va biografiar, Victòria Penya d’Amer, Pilar Maspons i Labrós, Joaquina Santamaria i Ventura, Agnes Armengol, Manuela de los Herreros, Margairda Caimari...


Va participar en els Jocs Florals, plataforma literària i fins i tot política de la Renaixença. Escrivia molt i de pressa, tenia una activa vida cultural i una gran projecció social. Va guanyar molts premis en aquests certàmens, encara que no la van arribar a fer mestra en Gai Saber. Va presidir però els Jocs el 1909, any en el qual Víctor Català irromp en la literatura catalana amb Solitud. Les dues escriptores van ser molt amigues. Sorprèn el volum de les seves col·laboracions en publicacions diverses, cosa que ha fet que se la considerés la primera dona de rellevància en el periodisme català. Molts articles eren de temàtica social i política, des d’una òptica conservadora però avançada: Entre els publicats a «La Renaixensa»: "La producció de la dona" (1879), "La veritat sobre l'exposició universal de Barcelona" (1888), "Les senyoras i el lliurecanvi" (1881), "Les víctimes del treball" (1882), "Lo restabliment del divorci a França" (1884), "Los catalans i l'aprovació de l'article 15" (1889), "La qüestió obrera" (1891), "La calamitat de lo barato" (1895). Entre els de «La Veu de Catalunya», destaquem: "Una orientació sobre el problema dels captaires" (1906), "Els rellogats" (1918).

La creixent importància de la novel·la va fer que Monserdà es prengues com un repte i una obligació escriure’n. La producció novel·lística s'inicia amb "La Montserrat" (1893). Més endavant, "La família Asparó" (1900), "La fabricanta" (1904) i "La Quitèria" (1906). Uns anys més tard, "Maria Glòria" (1917) i, pòstumament, "Buscant una ànima" (1920). Monserdà escrivia també contes, alguns dels quals s'apleguen en el recull "Del món" (1908) publicat en dos voluments per la Biblioteca Popular de l'Avenç.


Monserdà situa els seus personatges en un temps i un espai coneguts, els seus, els de la societat barcelonina de la segona meitat del XIX i inicis del XX i ens forneix d'un valuós testimoni dels usos socioculturals de la burgesia barcelonina. Les protagonistes són, especialment, les dones, burgeses, menestrals o obreres que viuen problemàtiques relacionades amb el seu entorn social i conflictes derivats de la seva condició de dones. Els escenaris són, essencialment, barcelonins: Ciutat Vella, l'Eixample, els barris més suburbials, i els espais on es desplacen els barcelonins: les torres -Sarrià, Sant Gervasi-, els balnearis d'estiueig -Larrua/Caldetes-, els nous espais cap on es desplacen les fàbriques -Sant Martí de Provençals... Les seves dones responen sovint a dos arquetipus, un és el model tradicional de dona més frívola que no comprèn la realitat i, l’altra, la dona intel·ligent, amb formació, capaç d’administrar bens i negocis.

En els darrers anys de la seva vida es dedicà plenament a la fundació i direcció, d'ençà el 1910, del Patronat per a l'Obrera de l'Agulla, obra en la qual es va materializar el seu compromís social amb un dels sectors de dones més desafortunats, el de les cosidores, ofici aquest, el de l'agulla, que encara continua força menystingut i mal pagat. La tasca del Patronat pretenia, a grans trets, afrontar la problemàtica originada pel treball a domicili, la la producció que es feia a casa, en què s'ocupava mà d'obra femenina, sense horaris, a preu fet, un preu que depenia dels intermediaris i de les fluctuacions de la temporada. Dolors Monserdà intentà, amb el Patronat, omplir les temporades baixes en un taller propi, amb la finalitat d'assegurar les vendes i els encàrrecs a les associades, així com un seguit de serveis com borsa de treball, assistència mèdica gratuïta, fils i cotó a preu de fàbrica... Alhora, la Lliga de Compradores s'encarregava de sensibilitzar les dones per tal que no compressin en establiments que es nodrien dels productes de l'explotació, amb la qual cosa van sorgir les llistes blanques d'establiments. També es preocupaven del progrés cultural de les cosidores. La mateixa Monserdà els dirigí nombroses conferències. Una mica el que fan avui algunes associacions a favor del mercat just o de rebutjar productes fets per infants explotats.


Aquesta tasca inspirà la novel·la, "Maria Gloria", testimoni de la coherència entre el seu pensament i les seves actuacions. Va recollir les seves diees a obres com "Orientacions per a la dòna catalana" (1909), on aplega el seu pensament i les seves reflexions al voltant del paper social de la dona. Monserdà en teoria seguia les consigners de l’educació cristiana, la família com a base de la vida, el paper tradicional de la dona com a mare i esposa per damunt d’altres activitats, la pàtria idealitzada, a la qual cal contribuir amb sacrifici i exemplaritat (el seu lema era LLAR, ART, PÀTRIA, DÉU). De fet, la seva aportació pràctica va molt més enllà de les seves pròpies idees convencionals.

Dolors Monserdà va morir a Sarrià el 31 de març de 1919, mentre Barcelona es trobava paralitzada per la vaga de la Canadenca. Les il·lusions generades en aquella època d'eufòria cultural i de grans problemes socials s'esberlarien molt aviat.



LO RETORN
La tartana s'és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l'estiu!
D'aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s'ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.
Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s'esfumen sota un cel gris.
Tot s'esborra; tot s'allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s'esguarden les parets blanques
de l'ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim...
que al braç de la jove mare
m'hi deixa veure un nou fill.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Maria Antònia Salvà


Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) es considera la primera poeta moderna en català, de forma oficial. Va relacionar-se amb la cultura de la Renaixença mallorquina i la protegí l’ombra de Costa i Llobera. Aviat va contactar amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà o Josep Carner que la dóna a conèixer a Barcelona, sobretot amb la traducció de Mireia (1917) de Frederic Mistral. Maria Antònia Salvà destacà força com a traductora. De la seva obra destaquen els poemaris Espigues en flor (1926), El retorn (1934) i Lluneta del pagès (1952). De família pagesa benestant, amb el pare advocat, ella mateixa, filla dels seus temps, sentia un cert malestar en ser una dona escriptora. Potser sincerament o per quedar bé en la societat que l’envoltava manifestava que, malgrat ser conca, la finalitat de la dona era el matrimoni i la maternitat. Durant la guerra sembla que simpatitzà, a causa de la seva situació social, amb el bàndol franquista, però aviat va formar part de la resistència intel·lectual catalanista de la postguerra.

Com ha passat amb d'altres escriptores , l'obra de Maria Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l'actualitat, però, és considerada una clàssica catalana. Va viure molts anys, era una venerable velleta quan l’any 1957 l’editorial Selecta va publicar-ne una antologia, a la contraportada de la qual es pot llegir ‘Maria Antònia Salvà en la seva gloriosa senectud, resideix a Lluchmajor, al cor de la terra font de la seva inspiració’. Malgrat les lloances no es va escapar de les brometes d’alguns senyors intel·lectuals moderns, sovint d’una mediocritat evident, com us podeu imaginar (soltera, benestant, i amb una temàtica poètica força conservadora!). Avui és de les poques que es poden trobar a les antologies canòniques.

Ensaïmada
A Josep Carner
Un mallorquí del pla, veient la lluna
—esblanqueïda de mirar les tofes
dels ametllers florits—, se n'ullprenia,
i en veure-la tan blanca i tan rodona,
volgué provar de treure'n una imatge.
El pobre s'afanyava nit i dia
barrejant la farina, els ous, el sucre
i la mantega flonja. No arribava
a atènyer l'ideal; però seguia
maldant, i aquella gent que mai va veure
el món per un forat, meravellada
i enllepolida ensems, l'alçava mestre:
Mestre en el gai saber de llepolia.
Oh, tu, Poeta que has gustat tan d'hora
les menges tropicals, la xocolata
de Torí, tan famosa, i la delícia
de les llemineries catalanes,
vulguis, benèvol, acceptar la Roda
de la Fortuna, en forma d'ensaïmada:
d'una ensaïmada humil, ben mallorquina.
Això calia: humilitat, dolcesa;
i els angelics suaus s'han deixat tondre
les rosses cabelleres per facir-la.
Mmmm, quina gana em fa venir, aquest poema...







Pròleg informal

Tot va començar quan em van encarregar una xerrada per a un centre cívic sobre literatura i se'm va acudir de triar DONES I POESIA A LA LITERATURA CATALANA.


Vaig pensar que no tindria massa feina, segur que, com en tants altres casos, existia alguna antologia que recollia, amb les mancances habituals però de forma seriosa, l'aportació poètica de les senyores al context divers de la literatura catalana.


Però no va ser així. Només vaig trobar dos llibres específics, una antologia breu de Carme Riera i una altra sobre poesia eròtica femenina, més recent. Les antologies més extenses i utilitzades, en general, parlen d'una o dues poetes o poetesses.


Per això he decidit endegar aquest blog, una mena d'antologia desordenada i desorganitzada, on aniré parlant de dones i poesia sense pressa, recollint la tradició i també l'actualitat dels blogs, on es poden trobar molts bons poemes de persones que potser no han publicat res, o poca cosa, en paper convencional. Parlar d'alguna poeta no vol dir que no en torni a parlar en una altra ocasió, per cert. La tria no respon als meus gustos personals, només pretenc aplegar una mica de la gran diversitat existent en la literatura catalana, pel que fa a la poesia escrita per dones d'abans i d'ara.


El fet és que no he estat mai partidària de la discriminació positiva, em semblava que les coses rutllarien soles, a la llarga, però veig que no és així. Fa poc en un diari hi havia un interessant debat sobre ensenyament, camp professional de majoria femenina, però els tertulians convidats eren quatre senyors i una senyora. He estat jurat en alguns certàmens poètics i la participació femenina és molt alta, però també hi ha moltes bones cuineres, perruqueres i modistes i després, ja se sap on va la fama, per regla general.


En general, en el camp literari hi ha suposats secundaris i secundàries que, com en el teatre, són tan bons o millors que els protagonistes. Així és el món. Si a més ets una dona, encara tens més números per fer de secundària in seculae seculòrum. Amén. Ah, de tant en tant també parlaré de dones de més enllà, castellanes i de la resta del món, 'poetes convidades', vaja.