diumenge, 2 d’octubre de 2011

Anna Maria Fontanals Veà


Anna M. Fontanals Veà va néixer a L’Hospitalet el 1934 i escriu poesia des dels 18 anys.

Com a poeta ha obtingut més de cinquanta guardons en diferents certàmens i, als Jocs Florals de la Tardor de l'any 2007 va aconseguir el títol de Mestre en Gai Saber. És jurat literari en diversos concursos.

Ha publicat sis llibres de poemes, així com treballs en diverses revistes i en algunes antologies. Els seus primers llibres editats són:  El meu poble i jo, el 1991, i Silenci escrit, el 1994 que ha estat estudiat a la Universitat d’Amsterdam, on valoraren els diferents metres emprats per l’autora. 

Col·labora cada any en els recitals de nadales de l’Ateneu Barcelonès i en l’antologia que s’hi publica. És mestre en Gai Saber i  membre del grup literari de “Poesia Viva” de Barcelona  i component del Seminari d’Investigació Poètica.

Un dels seus darrers llibres és Canvi Climàtic (2009)
Barcelona: Parnass, 2009.



Podeu llegir poemes i textos d'Anna Maria Fontanals a  relatsencatala.cat




Alguns poemes

Arrels de l'ànima


Els somnis són espais de vida
que passen fugissers per la pantalla
del nostre temps viscut.

Són el miratge d'uns instants
que es desfant com l'escuma
de les onades i les brases
dels fogalls.

Esguard dels bells paisatges,
arrels de l'ànima,que deixen
d'existir quan trenques el son!

El xiscle de les aigües
No sents el so de les onades?
No veus l'escuma blanca i els estels
brostant de l'arbre de l'infinit?
No notes com s'esberlen, entre esculls,
mil veus de llunyania?
No sents el xiscle de les aigües
i el gust de sal en els teus llavis?
no sents la pell tibant sobre la galta?

Mentre el vaixell llaura camins
amb solcs de nit cercant la llum,
a l'horitzó blanc d'aquest mar
navega el verd de l'esperança!

Estenc la xarxa



Estic dintre un vaixell
on navega la meva poesia
nit i dia en un mar de sentiments,
i, seguin les onades,
descabdello el fil blau de les paraules.
Per teixir-me el poema
estenc la xarxa enllà i pesco lletres.
I, presa dins la malla,
sento la llibertat de ser poeta.
Tot recordant
Retorno al meu passat:
amb vestit blau cel,
i davant de la cintura
una estrella brillant i blanca,
trenes llargues de negres
cabells, i un cor fràgil i tendre
de tan sols divuit anys.

Tot recordant...
M'he trobat dins la casa
de llambordes antigues,
la llar de foc encesa,
amb guspires color taronja i blaves.

S'ha fos la tarda, sota el cel
d'un blau marí, i tan sols jo,
mirant el foc encès i aquell caliu
que em recremava l'ànima...

El vent s'ha endut les cendres
i tots els meus records d'una glopada!
Les teves absències

Tancaré la finestra
perquè l'ombra febrosa del vespral
no em mastegui els records.
I m'obriré de bat a bat el pit
per vessar dins la nit claror de dia.
Però la llum sols broda el teu esguard...
La meva solitud
viu teixida només
a les teves absències!

4 comentaris:

carina ha dit...

M'encanta el poema Les teves absències, és preciós

Júlia ha dit...

M'alegro que t'agradi, Carina!

Sandra D,Roig ha dit...

No la coneixia Júlia, malgrat haver llegit molt en relats en català, un honor que sigui de l'hospitalet i les teves absències, preciós!

Júlia ha dit...

Jo tampoc, Sandra, fins que fa un temps em vaig ensopegar amb un llibre seu, he vist que també té molta producció penjada a la web dels relataires.

Us recordo que em podeu enviar suggeriments sobre autores o, directament, referències concretes per afegir al blog: fotografia, breu biografia i poemes.