divendres, 27 d’abril del 2012

Bruna Generoso i Miralpeix

(Fotografia de Gabriel Salvans)




Bruna Generoso i Miralpeix

Nascuda a Barcelona el 1986. Viu a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona). És llicenciada en Traducció i Interpretació i té un Màster en Creació Literària per la UPF. Ha guanyat diversos premis literaris i té escrits inclosos en una desena de volums col·lectius, alguns dels quals sorgits del web Relats en Català. Ha participat en recitals poètics, com les jornades Versos Bisaura, de Sora, i el Casserres Poètic, de Sant Pere de Casserres (Osona). El Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2010 va significar l’edició, l’any 2011, del seu primer recull poètic, titulat On has deixat la veu? (Viena Edicions).  


Selecció de 3 poemes del llibre On has deixat la veu? (Viena Edicions)

àPrimer apartat del llibre: AFONIA



1.   SILENCI
Afonia d’un impuls

L’esguard incert intensifica els dubtes
de cada despertar amb poesia,
quan certs verbs oblidats prenen sentits
que activen les imatges que dibuixes
molt més enllà dels silencis absurds,
i jo no sé si escriure’t o sentir-te.
Avui, saber-te lluny es fa metàfora
de córrer amb els ulls clucs contra les hores
i de fugir, i de voler descriure’t
amb tots els atractius que et defineixen.
Si llenço el no al fons del precipici
distant i pròxim dels teus moviments
l’espera pot semblar molt més afable,
la teva veu es mescla amb els meus versos.



2.   VEU
Afonia d’una pregunta

On has deixat la veu
que va fer allunyar-me
el dia de sentir-nos?
Escrits a les parets,
s’escolten els silencis
dels tons que es difuminen
veient créixer distàncies.
El temps atrapa el temps
dels rastres d’estimar
que –afònics com el blanc
més fosc de l’enyorança–
s’esmunyen en els passos,
volent escriure fort
la veu damunt dels versos.




àSegon apartat del llibre: CRIT



1r crit

Una veu s’endinsa en l’altra
–1r crit, calor que parla–
són dues veus i un sol tacte.


ECLIPSI

Tancant els ulls del temps, torno a sentir l’eclipsi
d’un món que pot tocar-se. Sols veig la ingravidesa,
el somni d’un moment que aprèn a ser de l’altre.
Els passos de colors s’enfonsen en les hores,
mentre la nit desperta la veu que es fa paraula,
abans de fer-se bes, abans de fer-se tacte.
L’instant borrós, al lluny, camina fins a perdre’s:
s’ha fos en el no-res l’ample de gent que balla
un vals d’imatges nues en carrers sense cara.
Escriure el verb sentir és estel que il·lumina
les ganes de la nit (després torna al principi,
quan l’obscur de l’estona buscava entre les hores
un xic desig de màgia). L’entorn amb gust ingràvid
és música de somnis que crema el fred dels llavis. 


2 comentaris:

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Quan mires l'edat de la Bruna i veus la maduresa de la seva poesia és quan t'adones que podem i hem de ser optimistes en el futur de la nostra literatura.

Júlia ha dit...

Cert Antoni, hi ha joves molt brillants en tots els camps, esperem que tinguin les oportunitats que es mereixen i que si no les tenen sàpiguen surar entre les mediocritats habituals.

'La poesía es un arma cargada de futuro', deia un poeta. No sé si és així però intentarem tenir fe.