dissabte, 24 de desembre del 2011

Laura Coll Lluch, quan una paraula val per mil imatges




Imatge: 'Cazadora de astros', de Remedios Varo

Laura Coll és una bona amiga, historiadora, companya de tertúlies d'història, que defensa les seves idees de forma apassionada, tan apassionada que en ocasions pot semblar visceral i arrauxada, cosa que no és exactament així sinó més aviat tot al contrari.

Fins fa molt poc temps he ignorat que era també poeta, una poeta trencadora i original, com segurament apreciareu a través d'aquesta mostra de la seva obra, una obra diferent amb molts referents literaris.

Li he demanat la fotografia i la  biografia breu i m'ha enviat un altre poema. I és que, al capdavall, una paraula de vegades -o gairebé sempre- val per mil imatges.





LAURA COLL LLUCH

(en construcció)

com un blog acabat de néixer
o una pàgina web sense gairebé
ni adreça, (però tot s’endreça),
la meva biografia no interessa
- això ho agafo de Salinger-
només a mi, de mi mestressa,
no tinc blog ni sóc al Facebook
vaig néixer a Barcelona
però, de poc, no va ser a València
no poso cap fotografia perquè
no m’agrada veure’m
sóc bibliotecària per encàrrec
del meu avi, com la Rosa Leveroni
sense un Carles Riba ni un
Ferran Soldevila, quins peperoni!
Com totes feu confessió de fe feminista
diré que no crec tenir cap dret:
em dic, me’l prenc i l’ arrabasso,
sota un burka o un paraigües,
o dins d’un ou passat per aigua,
no vull cap igualtat,
l’únic grup que em fa pensar
és el de la Libreria delle donne di Milano:
mettere al mondo il mondo
i posar-lo a l’inrevés, un enrenou...
no tinc temps de cavil·lar quin tipus de prosa
escric, ni ganes d’esbrinar si neix
de la ciència o l’experiència,
popular quan creix i no es torça
-això és el que vull, com Rabelais- i força
                                           per fer molta nosa
 fins ara clandestina com la Clementina;
em trobareu, per servir-vos, pel carrer
o a casa, dilluns a l’arxiu,
                                    amb trementina
                            pintaré
la culata del fussell de la pròxima barricada.



NADAL


vinc del mercat de comprar
la merdosa escudella i carn d'olla
de tots els anys
i estic mandrosa, llefiscosa...
com un xiclet de maduixa enganxat
a la taula d'un pupitre escolar o d'un bar

Saturnàlia
temps era temps
era
la festa dels esclaus
el blat i el sègol batuts a l’era
els jorns més foscos de l’any:
tot moria,
l’ós formiguer entrava en letargia

el sol s’endinsa a pas de pardal
per Nadal,
solstici d’hivern,
corre a pas de llebre
per Sant Esteve,
dóna un pas de bou
per any nou,
per Sant Silvestre,
ja s’ha anat escolant
per la porta o la finestra

als amos diu l’esclau:
panses i figues
nous i olives
si no me’n doneu
escales avall caigueu

a l’amiga diu l’amic:
me’n fot el Nadal
i em cago
en el meu naixement
(és un vell caganer
que venen a la Fira de Santa Llúcia)

de regal li envia
una animació silenciosa:
tots els esquelets ballant
una dansa cadenciosa,
la dansa de la mort,
perquè tot moria i tot mor
tombes obertes a Lübeck
- der Totentanz-
à Dijon, danse macabre,
dance of the dead d’Iron Maiden
quin plany! i tot mor i tot reneix

és la festa dels esclaus
del desembre congelat
de la divina poncella
que cou entre un pom de naps
i crema com l’escudella
i s’infla com un galet;
és dura com el torró,
pesada com un polvoró,
es desfà com la farina
i com la meva mandra
si em cuides i m’amanyagues
 com un gatet -
estirada en el sofà-
 i em portes, quan la nit tomba,
aigua, cafè, un Calvados
 i m’encens la cigarreta,
escolto Thelonius Monk, Verdi, Gluck i Debussy...
tu creus que així no aniria amb tu fins a la tomba? 


UNS POETES EMPRENYATS

Si algun dimecres al vespre
passejant pel Raval et canses
ves a fer una cervesa
amb croquetes i descanses;
si vas molt atrafegat
sortiràs mig asfixiat
de tanta gent
com omple aquest local.

És el bar Horiginal
(fonamental,
elemental,
sensacional)
per a tots els amants de l’art:
poetes d’estar per casa,
poetes i poetesses,
que són molt originals
com cal...
com en Pasqual.

Porten elàstics blaus
subjectats amb candaus
poetes i poetesses
simpàtics, iconoclastes,
i el barret de costat
com en Pasqual
que a l’armilla duu cigrons per botons
ai, en Pasqual!

No vull pas parlar malament
d’un semblant arrauxament
que tota cuca que viu
té ganes de ser a l’estiu
i deixar-se anar tendrament
quan surt del treball i diu:
sóc poeta o poetessa,
cantant, protestant i músic,
pintor, guitarrista i visc
una mica nihilista,
estilista, espiritista
jo sóc
molt avantguardista.

Dintre la sala hi ha
un petit escenari, una barra
i quina calor que hi fa!
al fons,  una porta
que és el millor de tot:
un passadís tenebrós
amb les canonades penjades
amb escales,
tot ruïnós, una moto i un gos.
Allà surten a fumar
els senyors i les senyores
quan es cansen d’escoltar
tantes cançons il·lustrades,
tants sospirs,
tanta grandesa sublim.


L’altre dia hi havia
dues senyores franceses
francament estrafolàries:
cantaven amb veu de ferro
ai, déu meu, les anarchistes
i una altra senyora hi havia
que digués el que digués
ho havia de dir rient,
perquè es veu que rient, rient
tot sembla més de debò i  plaent
-no siguem pas complaents!-;
també hi havia
una nena molt bufona
amb una veueta tan minsa
que el soroll de les guitarres
se la menjava amb patates.

Però el millor de tot va ser
quan un conegudet poetet,
que surt a les targetes,
va dir molt representativament:
com que ningú no ens representa
tampoc ningú no presenta
i, ora pro nobis, Santa Maria,
allunya de mi l’avorriment del dia
oh stella matutina,
ne nos inducas in tentationem
sed libera nos a malo. Amen.

El ritme s’alentia
ningú no trobava el full que llegia
ningú no sabia què havia de fer,
quan sortir, ni què dir
-ni què s’havia de dir!-
no calia:
si ningú no ens representa
visquin l’atonia i l’afonia!

disfresses la manca d’idees
amb profuses cacofonies
esses difosssssesssss
sil.làbiquesssss
efes fricativesssss
com la ssssaliva
i el fffffricandó, revolució!

mira, nen, no m’emboliquis
menys saliva i més mala bava
et dic jo!

Perquè allò figurava
que eren uns poetes emprenyats,
amb què o amb qui estaven indignats,
empipats, no ho sé: tu ho vas veure?
et dic que jo, no!
la més total atemporalitat:
érem a l’any 2011 o a les golfes de Baudelaire
dins èters bohemis i au bel aire?

La Plaça de Catalunya del 15 de maig on era?
i els joves?
i les òsties de la policia?
i els problemes reals del nostre món, quins són?
i alguna denúncia concreta, amb nom i cognom?
qui són els rics de la terra?

No ho penso dir ara, aquí no,
estic molt cansada, tinc son.

Ja ho saps:
si algun dimecres al vespre
passejant pel Raval et canses
vés a l’Horiginal, davant del MACBA,
si hi arribes, (si algun patinador no t’aixafa),
potser m’hi trobes.






UN   LLANGARDAIX   VERD


I

Ara calla
i treu del pou
aquell vell
llangardaix
verd
obsessiu.

Ara calla
i treu del niu
l’escurçó
que hi malviu.


Mira’l, agafa’l
amb les mans
i espolsa’l, mata’l,
treu-li la metzina

que enverina
totes les hores del dia,
totes les neurones,
totes les palpitacions del cos:
dels polsos, del cor, de la sang,
de la boca de l’estómac,
de les formigues que pugen
per les cames, que es fiquen dins les botes,
s’escampen pels mitjons
fins als genolls i més amunt...

arriben al rellotge i paralitzen els minuts
que no passen, no corren,
es fiquen entre els dits
i el full del calendari
tal dia es va aturar,
no hi haurà dies ni setmanes,
ni ulls ni sons de campanes

també el temps de fora s’ha parat,
mira’l i agafa’l
amb les mans,
no el perdis,
treu-li verí, al desig,

II

només treu el verí,
sols el que destorba,
únicament el que fa nosa,
però torna a sentir que ets viva,
que tens fred,
que tens set,
que t’impacientes,
que tens veu
i uns ulls que poden veure’t
més enllà del que tu veus
perquè tu no et pots veure:
tu a tu mateix no pots veure’t
ja que els ulls no són ulls perquè miren
sinó perquè poden veure’t

sàpigues dir-te que tens
una paciència infinita,
nascuda no de les vaques que rumien,
no de les característiques del teu signe
sinó apresa amb dolor, amb impaciència
i a cops, amb caigudes i recaigudes,
amb ceguesa -com tots anem-, a les palpentes,
amb cadires de rodes i membres ortopèdics;
descoberta en saber que la llum de la lluna
triga vint segons a arribar al planeta
i els raigs del sol en vuit minuts ens escalfen
i nosaltres, en la nostra mesura del temps,
no ens adonem que tenim al costat uns ulls
que ens poden veure i a l’ànima una força
que navega i s’endinsa i sura i vol i pot
expandir-se deseixint-se de tot el que l’envolta


III

Tu
no t’adones que tens al costat
els meus ulls que et poden veure,
de fet i d’antic ja et van veure
em dic, per això:
treu-li tot verí, al desig,
al meu desig,
personal i concret;
no faig cap proclama.
La podria, no obstant, fer
però no vull;
més aviat assajo un crit,
crido
i no em sents
perquè no hi ets


IV

no hi ets
i amb aquesta absència
llança’t al somni profund
que només tu pots veure:
és quan dormim que hi veiem clar
com ens deia el poeta.

Estaves lligada a una
àncora gegantina -induïa
la veu del profeta-
allà, enmig de l’espai
ioga nidra (de pa sucat amb oli);
estàs ben lligada amb cordes,
no tinguis por!
ara mira l’univers: és fosc,
l’àncora balanceja,
el cronòmetre dicta el so
i la veu del fals profeta
xiuxiueja a cau d’orella:
deixa’t endur.

Ja no és el llangardaix
ans el monstre geperut,
pelut,
fotut,
que es desvetlla
 i desperta
la teva consciència;
vigília, sempre en vigília,
vigila:
l’univers té fons?
i aquesta gelor?
-aquesta fredor dins la nit
que deu mil mantes no apaivaguen-


només senties les cordes
impedint que el teu vaixell
fos impel·lit pels vents,
emportat pels corrents,
l’ofec aquell tan vell,
tan vell i tan petit
perquè talment vas sortir així
del ventre de ta mare:
el teu coll embolicat
i les tisores d’un metge
que sense cap vacil·lació
tallaven el cordó
que umbilicava
amb l’univers...

V

amb l’univers t’ensenyaren:
-Vés i senyoreja,
tu ets el centre!-
com ens enganyaren
els senyors renaixentistes,
tu n’ets el centre!
i tot perquè van descobrir
una cosa molt certa:
que la Terra gira al voltant del Sol,
quan és només un accident,
una configuració de la matèria,
una més, només una
de les seves múltiples facetes
i a partir d’aquí amb quina dèria
inventem, escrivim, tecnifiquem
i deixem que els nostres somnis
siguin guiats pel cantó més esquifit
de l’ull compost dels insectes

i ells, els profetes,
amb dhoti o amb sari,
amb encens i pàtxuli,
t’estaven parlant del mateix:
l’àncora, les cordes
són per trobar el teu centre;
mentre tot el teu centre,
si és que existia,
l’únic que volia era
apropar-se a la llum
que allà al fons s’endevinava
dissoldre’s en els planetes,
ser empassat per les estrelles,
engolit per galàxies i noves:
el remolí ignot
que sensiblement capten
els telescopis del desert d’Atacama...


VI

els telescopis del desert d’Atacama
són plens d’observadors capaços
d’anomenar GRB090423
l’estrella més antiga i extingida,
de la qual ens arriba ara la flama
no els commou la sonoritat d’Atacama
ni la Via Làctia, que és com una geganta
que respira damunt nostre, Patricio,
així ens ho vas dir, panteixant
amb una respiració lenta i cansada,
que deixa caure el seu ventre feixuc
damunt la sorra i, només que alcis un dit,
l’hi pots ficar dins el melic i fer-li pessigolles;
no els commou res perquè pensen
que exploren el futur
quan només són arqueòlegs.

VII

I, posats a ser arqueòlegs,
no m’oblido de tu,
vell llangardaix verd,
que ets qui files aquesta història
barrejant tu, jo, nosaltres,
present, passat  -cap futur-
bé sé que et vaig fer sortir
del cau on t’amagaves
i on jo no volia caure

et demano ara:
porta’m d’Atacama a casa
canvia’m de registre
-espantós!, així ho diuen?-
i no te’n vagis tan lluny,
al lloc on ara m’empenys:

m’enredaves –no hi vull anar
però potser m’hi aproximes-
amb el record del meu propi telescopi

-no canviaràs els temps dels verbs
perquè és així com es construeix el poema-


vull que es vegin els fils embastats,
que d’aquesta manera maldestra
es presenten els mots i les coses

-aparentment maldestra,
la percepció del temps i el present
inassolible,
tant que, quan llegeixes
l’acabat d’escriure,
és temps ja passat en la teva consciència-

VIII

és temps ja passat en la consciència
aquell artefacte que tenies
les nits de guàrdia al pont
de la teva cambra
que es convertia en observatori d’estels
-de tant en tant confonies l’estel amb l’avió-,

temps ja passat també el microscopi
damunt la taula que et transportava
a allò més minúscul: al pa, al vi,
al préssec que amorosies,
als hams d’on penjaven els peixos,
al raïm i a les mongetes del teu hort,
a les teves paraules, les teves ungles
al banc de la porta de casa teva,
als teus cabells tan blancs i les vostres veus
que et deien:

Saps? Un cop vaig haver de manar
que afusellessin un home.
Saps? L’altre dia vaig haver d’operar
un travestí a qui l’amant va obrir el cervell
amb la punta del taló de la seva sabata,

i, de dos homes, n’has fet un sol home
en virtut de la disposició de les paraules
i la seva distribució en el poema
-analíticament disseccionats els records-,
i has transgredit el seu ordre, el seu sentit,
t’abstens de tot judici i lligam raonable
perquè estàs arribant allà on vols arribar:


que has hagut d’agafar el llangardaix verd
i l’escurçó
amb les mans, sacsejar-los i matar-los...

IX

sacsejar-los i matar-los
amb les meves mans,
ja estic irremeiablement
perduda en el meu jo...
confesso:
no hi ha ningú més entre línies,
ara sóc jo i em despullo,
jo volia haver agafat els animals
amb les meves mans
i fer-ne una carnisseria.
Els tenia arraconats,
molestaven, només,
com molesta un mal allunyat;
m’errava: sóc viva,
ara ho sé,
com també sé
que en la nostra mesura del temps
trigo mitja hora de casa a la feina
-la lluna només vint segons a la terra-,
dos dies amb avió d’Atacama a casa
-el sol, vuit minuts a la terra-,
cinc dies a escriure aquest poema,
i això és tan cert com que no hi ets,
tan cert com que no em mires ni em veus
cap segon ni cap minut ni cap dia,
i jo no vull matar res aquest cop:
acceptant que no hi ets
jauré sola al sol
amb el llangardaix verd.






                                                   

3 comentaris:

Sandra D.Roig ha dit...

Bona júlia! he rigut molt amb el poeme de l'horiginal. te raó en moltes coses.
Gràcies per la tasca no m¡'en cansaré mai de dir-ho.
una abraçada.

Júlia ha dit...

Gràcies, Sandra! BON NADAL!!!

Carmen ha dit...

¿Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L'única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
Feliç any 2012!!