dissabte, 10 de març del 2012

Teresa Bosch i Vilardell, poesia del present i de sempre


Teresa Bosch Vilardell (l’Armentera, 1971) diu és de Castelló d’Empúries (Alt Empordà); va estudiar i es va doctorar en Enginyeria Química a Barcelona i ha treballat en feines diverses relacionades amb la protecció del medi ambient i la gestió de projectes de recerca.  Sempre li ha agradat la poesia i la literatura en general. Ha publicat relats i poemes en volums col·lectius (Relats en Català.com versió 1.0, 2005; Totes les baranes dels teus dits, 2009; Poems&blogs. Poetes a la xarxa, 2010), i ha obtingut diferents premis literari (Primer Premi categoria Poesia i categoria Poema d’una pàgina dels Jocs Florals de les Corts 2011, Segon i Tercer Premi de Tanka Grau Miró 2008 i 2009), tots ells amb poemes publicats en el recull Sécs. També forma part del col·lectiu Versos.cat i, quan pot, deixa sentir la seva veu en els recitals que s’organitzen. Des del febrer del 2008 manté amb perseverança discontinua el bloc Paraules i Mots (http://paraulesimots.blogspot.com/), una activitat que li ha portat més feina de la que s’esperava, el reconeixement d’alguns lectors fidels, i la base per publicar un primer llibre de poemes. 


Reflexions de Teresa Bosch a l'entorn de la seva poesia, internet i la literatura en general, amb motiu de la publicació del llibre Sécs:

(...) Des d’una perspectiva històrica, ens trobem segurament a l’inici d’aquesta revolució que per al món de les lletres, la literatura i la comunicació en general, és l’Internet. Fer segons quines valoracions podria semblar, doncs, ara mateix, agosarat. Tot i així, crec que al lector li pot interessar saber que, al bloc, els poemes «Onze de Setembre (I)» i «Onze de Setembre (II)» van ser escrits i publicats l’onze de setembre del 2008 i el 2009, respectivament. Que «Vent» contenia un enllaç que vinculava el vers /Misteriosament mesella/ a uns altre de Joan Margarit (/Misteriosament feliç el cantusseja/). Que «Agost», «Matí d’abril al Passeig de Gràcia» o «Setembre» van ser efectivament escrits i publicats un mes d’agost, un mes d’abril i un mes de setembre. Que els poemes «Sorra» i «Al fons d’aquesta nit» van ser escrits inicialment en vers i en prosa, i que van ser els comentaris dels lectors els que finalment van fer prevaldre la segona forma sobre la primera. O que «Darrer pensament» va sorgir de la convocatòria feta per l’escriptor Jesús Maria Tibau des del seu bloc «Tens un racó a dalt del món» a escriure un petit poema que contingués l’expressió «a la barana dels teus dits», el títol del seu llibre.

Des d’una perspectiva personal que parteix de la meva condició doble de blocaire i de lectora, aprecio la immediatesa de la xarxa que fa que sigui possible publicar sense intermediaris i que el text arribi, d’alguna manera, «nu» i «fresc» al lector. Aquesta immediatesa té la seva reciprocitat en la fase de recepció, que es materialitza d’una manera ben explícita en els comentaris, el número de visites i els enllaços. El poema «Onze de setembre (I)» va ser publicat a les 10:00h de l’onze de setembre del 2008; dues hores més tard, rebia el primer comentari d’un lector resident a Anglaterra i jo mateixa introduïa un petit canvi en un vers. També crec que recursos com les etiquetes, la incorporació d’elements multimèdia o els enllaços, multipliquen les possibilitats de crear diferents discursos creatius. Com el temps, la xarxa és també comparable a un gran mocador de fil. Podem mantenir-lo perfectament estirat o rebregar-lo fins a ajuntar-ne els diferents sécs. Si entreu al «Paraules i mots» podreu visualitzar, per exemple, totes les tankes, totes les entrades que parlen de Barcelona o tots els relats; o, si ho preferiu, llegir tots els continguts amb un ordre estrictament cronològic.

Haig de dir, però, que també des d’aquesta perspectiva doble de blocaire i lectora, estic totalment convençuda que la xarxa mai reeixirà a bandejar completament el paper o el llibre electrònic, perquè el que a priori pot semblar un avantatge crític planteja també una sèrie de mancances. Seleccionar, revisar i ordenar els poemes que formen part d’aquest llibre m’ha permès –a més de comptar amb el criteri valuosíssim de l’editor– de comparar, analitzar, classificar i ordenar els poemes segons una nova òptica que parteix de la reflexió i la distància temporal. Sense voler-ho, he acabat ajuntant els sécs dels meus poemes d’una manera ben diferent a com ho havia fet al bloc mitjançat les etiquetes i els enllaços. Més enllà de la comoditat o de les afinitats sensorials i emotives que puguem tenir o no amb el paper, un llibre constitueix un discurs acabat. Un discurs que no depèn només de la desaparició fortuïta d’un enllaç, de la nostra habilitat digital, o del fet que l’autor hagi etiquetat una entrada erròniament. I això, també té un valor.

M’agradaria acabar aquestes notes remarcant que, a la xarxa, en un tablet o al paper, la poesia continuarà essent poesia. És, al cap i a la fi, la mateixa poesia que recitaven i transmetien oralment els aedes i els rapsodes de l’antiguitat. La poesia que neix del poder profund de la paraula. La poesia que parteix de la vida i que retorna a la vida mateixa. La poesia a la qual he provat d’acostar-me a través d’aquest recull, amb gosadia i ingenuïtat potser, però des de la voluntat expressa d’escriure no només per a mi sinó també per als altres, i de no deixar d’aprendre mai.



BREU ANTOLOGIA


Sí, ja ho sé…
T’enfonses.
N’hi ha tants,
de moments com aquest.
El cap a dintre el puny.
El puny que tanca el cor.
O el cor que esclata en sang.
Tant se val.
Els conec molt bé,
aquests moments.
Tenen una negror absoluta,
com de sutge.
Couen.
I tan aviat s'omplen
de xiscles espaordidors
com de llargs silencis de llosa
que no es trenquen.

Però no vull de cap de les maneres
que t’hi enfonyis.
Ni que t’hi rabegis.
Vull que t’aixequis
i que miris cap enlaire.
Vull, sobretot, que em miris a mi molt fixament.
El cel és una gran catifa blava
que no pesa.
Hi ha llum, entre la boira.
I jo, ja ho saps,
jo estic al teu costat.

Sobre l’alquímia
He volgut destil·lar versos i paraules
per concentrar l’essència
d’això que en diuen,
que en diem,
la poesia.
Al fons del matràs,
sense rimes ni metàfores,
m’hi he trobat a mi mateixa.


Pells

Ens hem despullat
i hem plegat la roba
en un racó.
Ara, tot fa flaire de net,
i no sabem què dir-nos.


Onze de setembre

Mirallets de festa
han buidat el carrer.

La closca, encarcarada,
és el batent de la
finestra que no tanca,
les fulles dels plàtans
que encalcen el terra
i el brum punyent del vent
que rebrega l'estelada
que algú, abans d'anar-se'n,
ha penjat al balcó.

Mirallets de festa
han buidat el carrer.


Haikú

Sola a casa.
Els peixos van i vénen
dins la peixera.